La llarga espera de Plensa

Les seves escultures ocupen places i carrers de mig món i l'altre mig es disputa les seves obres. Però Barcelona, la seva ciutat, li escatima l'espai. És la gran paradoxa del treball de Jaume Plensa (1955), probablement l'artista català amb més projecció internacional i amb menys reconeixement local. A tall d’exemple: a la capital catalana hi ha quatre escultures seves, però totes de dimensions reduïdes, totes datades als 90 i totes amb poc o res a veure amb la seva creació actual. De la dècada dels 80 són la mitja dotzena de peces amb la seva firma que custodia el Macba, però mai o gairebé mai són a les sales. La seva especialitat són les reserves. I ens hem de remuntar fins al 1996 per trobar la seva última, a més a més de primera, gran exposició a Barcelona. 

El futur s'augura com a mínim incert: l'anunciada mostra al Macba per al 2017 està en l'aire, igual que ho està la icònica escultura que li va encarregar Xavier Trias, el 2014, quan era alcalde. Una obra ambiciosa amb vocació de convertir-se en una icona per a la ciutat i que Plensa imagina amb 52 metres d’altura (el monument de Colom en fa 60), amb cara de dona i ubicada al mar, a l’espigó del gas, entre la platja de la Barceloneta i la del Somorrostro. És un projecte que l’escultor somia des de nen i fa tota una vida que espera, però també és un projecte lent. Així que la decisió no es pot demorar gaire més si la ciutat vol sumar un nou atractiu i alhora homenatjar d’una vegada per sempre l’home que el rotatiu The New York Times va definir el 2011 com  «un dels artistes públics més importants del món». 

L’actual ajuntament no descarta tirar endavant el projecte, però vol analitzar-lo i sotmetre’l a debat. De moment, dimecres que ve el tema se servirà a la taula de discussió Escultura a l’horitzó: Skylines ideològics de Barcelona , dins del cicle ¡Valor! que se celebra al Palau de la Virreina. Serà la primera vegada que es parlarà del projecte en públic, ja que ni el consistori ni l’artista l’han explicat encara. Cosa que Plensa continuarà sense fer, ja que no es preveu la seva presència a l’acte. Sí que va assistir dijous a l’acte d’inauguració de la petita mostra que li dedica el Palau de la Música. Quatre obres recents que dilueixen temporalment el maltractament artístic que rep des de la ciutat i que donen una oportunitat als barcelonins de disfrutar de les seves peces més actuals sense necessitat d’agafar el cotxe. A Andorra i Saragossa hi ha les seves escultures modernes més pròximes. 

FERRO, ACER I BASALT

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Fins al setembre, 'Carmela', quatre metres i mig de ferro fos amb la cara d'una adolescent, cobrirà el buit de 'plenses' actuals als carrers de Barcelona des de la cantonada del Petit Palau. I fins al 16 de maig lluiran les altres tres escultures dins de l’auditori modernista: 'Silent music III', la silueta del tors d’un home construït amb notes musicals entrellaçades realitzades en acer inoxidable, al Foyer; i 'Sanna’s dream' i 'Rui Rui’s dream', a la Sala Lluís Millet. Aquestes dues últimes escultures, dues cares d’adolescents, com 'Carmela', però una mica més petites, dos metres d’altura, i creades amb basalt en lloc de ferro. Aquestes obres, a més, no són inèdites ja que totes dues es van exposar a la mostra que el museu de Ceret, al Vallespir (França), li va dedicar l’any passat. Tampoc és nou el diàleg que Plensa estableix amb el passat. Si ara interactua amb el modernisme de l’arquitecte Domènech i Montaner, fa menys d’un any ho feia amb el renaixentista Andrea Palladio a l’església de San Giorgio Maggiore de Venècia. 

L’exposició forma part de la proposta que la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música va iniciar fa cinc anys per impulsar el diàleg entre la música i les diferents arts plàstiques; i és, de moment, l’única mostra prevista sobre Plensa a Barcelona i també a Espanya. Perquè si el Macba es recorda poc de l’artista, encara ho fa menys el Reina Sofia de Madrid. El museu madrileny té un total de 19 obres de Plensa als seus fons que rara vegada exhibeix. I malgrat que tots els llorejats amb el premi Velázquez (l’escultor ho va ser el 2013) són homenatjats amb una gran mostra a la pinacoteca, tampoc se sap res de l’exposició que aquesta institució havia d’acollir el 2017. Plensa no desespera, o almenys no desespera públicament, i afirma que no té pressa, que encara es pot esperar. ¿Fins quan?