La "voluntat extrema" de ser moderns

 El gran pintor modernista és Ramon Casas, amb permís de Santiago Rusiñol, que «era gairebé tan bon pintor com ell però a més tenia la dimensió d’ideòleg i líder», en opinió de Francesc Fontbona. Però el moviment modernista, curt en el temps i ampli en estils, suma molts més noms: exactament 70 són els que consigna 'Pintura catalana. El modernisme', el monumental llibre que l’esmentat historiador, especialista en el període, ha coordinat per a Enciclopèdia Catalana i que acaba de sortir al mercat amb una tirada de 3.000 exemplars, un preu de 595 euros i un pes de 7 quilos.

El volum, d’acurada edició, inclou 192 il·lustracions de les millors peces del moment. Algunes d’importants però desconegudes, com el tríptic que va pintar Joan Llimona per al sostre del Palau de Justícia, i d’altres que formen part de l’imaginari del modernisme, com 'La morfina', de Rusiñol, i 'Plein air', de Casas, que, malgrat l’èxit que va tenir, no agradava gens al seu autor: «Per mi, és del pitjor que he fet aquest hivern», va escriure en una carta el 1891. També n’hi ha de rècord, és el cas d’'El casino de París', d’Hermen Anglada-Camarasa, que el 2006, amb tres milions d’euros, es va convertir en l’obra d’art més cara subhastada mai a Espanya; i d’oblidades, com 'Bohèmia', de Juli Borrell, i 'La princesa i el mico', de Claudi Castelucho. I fins i tot n’hi ha que a priori costen d’associar amb el modernisme: com les gitanes d’Isidre Nonell i les marines mallorquines de Joaquim Mir.

TRET CONCEPTUAL

No en va el llibre té ambició antològica: «No m’he volgut limitar als més famosos, sinó que he inclòs tots els que hi aspiraven», afirma Fontbona. Que aspiraven a la modernitat. Perquè el modernisme «no va ser un estil concret, sinó una actitud de renovació conscient que es podia materialitzar de moltes maneres». Dit d’una altra manera: «En el modernisme no hi ha un tret estilístic comú. Hi ha un tret conceptual comú: la voluntat extrema de modernitat, sigui quina sigui». De manera que tot el que a finals del XIX i principis del XX sona a modernitat és modernisme. Per això ho són les simbolistes nimfes de Joan Brull, i també el naturalisme de Casas, el realisme de Francesc Gimeno i l’impressionisme de Marian Pidelaserra.

El llibre arrenca amb Aleix Clapés i acaba amb Picasso. I pel mig hi ha espai per a Adrià Gual, Alexandre de Riquer, Sebastià Junyent i fins i tot per a la generació següent, que és la de Nonell, Mir, Canals, Anglada-Camarasa i el mateix Picasso, el més jove de tots. «Gent que continua tenint la mentalitat de fer un art modern. Però a diferència de Casas i companyia, per a ells ser modern era assemblar-se als moderns estrangers, en el cas de Nonell i Mir, i ja no diguem de Picasso, ser modern era fer coses molt més creatives», aclareix Fontbona. De fet, Nonell es va inventar una mena d’expressionisme que no va copiar de ningú i Mir va executar les obres de Mallorca sense haver vist mai en directe impressionisme ni postimpressionisme. «En certa manera, és una mica com Gaudí, s’inventa la seva pròpia modernitat», apunta l’historiador, que no nega la seva passió per aquest pintor.

POPULARITAT INCOMPARABLE

«Escollir-ne un és molt subjectiu, però sempre he defensat que Mir és la gran figura del modernisme en el concepte ampli de modernitat. El que passa és que, com que va tenir la sort de viure molts anys i d’estabilitzar-se, a vegades s’oblida la seva primera producció, en què s’aprecia un creador brutal, una espècie de Van Gogh», argumenta. Fontbona tampoc s’oblida d’Anglada-Camarasa, «el qui va tenir de lluny més ressò internacional». «Va interessar a Ivan Morozov, un dels grans col·leccionistes del moment, i l’Hermitage té obra seva», puntualitza.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Comparar Gaudí amb Mir sembla estrany si es té en compte que la popularitat de tots dos no és equivalent. Però no ho és per una qüestió de coneixement del públic. El modernisme pictòric estava a les galeries d’art, bàsicament a la Sala Parés, i l’arquitectònic, al carrer i als diaris. «Quan es construïa la Pedrera, contínuament hi havia acudits als diaris, on la pintaven com un garatge de zepelins. És evident que això convertia l’arquitectura en un fenomen popular. Era al carrer», explica Fontbona, no sense abans aclarir que «el modernisme no va ser només pintura, arquitectura, escultura i arts decoratives, sinó també literatura i música. Maragall era modernista i Granados era modernista. Va ser un moviment cultural».

COLOFÓ DESCONEGUT

I als antípodes de la longevitat de Mir i del reconeixement de tots els esmentats hi ha Auguste Hénault Bassols, colofó de la monumental obra. «No pretenc que ningú pensi que va ser tan important com Casas, entre altres coses perquè va morir molt jove, però el 1905 pintava i tenia tanta qualitat com els altres. De manera que sempre m’ha agradat subratllar-ho», conclou Fontbona.