'Victus' de còmic

Quan Carles Santamaria va llegir, a finals del 2012, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol Victus de seguida hi va veure «un còmic i una pel·lícula» i, tal com estan els temps, va començar pel còmic i en va engiponar el guió. L’adaptació a la vinyeta de la història de l’enginyer Martí Zuviría, antiheroi del setge de Barcelona del 1714, ha cristal·litzat en un primer àlbum de tres, que dimecres a la nit va rebre la benedicció pública, amb un «notable alt», de l’autor de La pell freda, que va presentar el llibre al Museu d’Història de Catalunya.

«He vingut a reivindicar el còmic com a art creatiu», llançava combatiu, i «molt comicaire», Sánchez Piñol, potser influït després de posar per a les fotos entre canons en la recreació del setge del museu amb Santamaria (Barcelona, 1963), guionista, expert en el 1714 i director del Saló del Còmic, el dibuixant, Cesc Dalmases, i el colorista, Marc Sintes.

L’escriptor va animar els autors a seguir amb la seqüela de Victus –Vae Victus– quan acabin la trilogia, que Norma publica en català i castellà i que inicia aquest primer volum subtitulat Veni –Vidi arribaria a finals d’any i Victus, el 2017–, pensat tant per a qui hagi llegit la novel·la com per a qui no. «Sóc fill de metal·lúrgic i a casa no hi havia una gran biblioteca, però sí molts còmics –recordava Sánchez Piñol–. I com a antropòleg no m’agrada gens aquella interpretació segons la qual la cultura del còmic entra en conflicte amb la de les elits culturals, que a més s’obstinen a acotar-la com a ‘popular’ i la diferencien de la que anomenen ‘alta literatura’. La qüestió està en el fet que hi ha llibres bons i llibres dolents, i hi ha còmics bons i còmics dolents». «Si s’ha de llegir un còmic és Maus (de Spiegelman). I encara que m’agrada la línia clara del còmic francobelga, com el d’aquest Victus, em repugna Tintín, és molt racista, encara que artísticament sigui bo. De nen vaig començar amb mortadel·los i Joyas Literarias Ilustradas i no entenc que encara hi hagi qui menyspreï el còmic», va afegir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Després de proposar la idea a la seva editora, Isabel Martí, i la seva agent, Carme Balcells, Sánchez Piñol ens va donar llibertat absoluta, i encara que ha anat veient el treball mai ens hi ha posat cap però –va dir Santamaria–. Per adaptar una obra literària es pot ser fidel però no literal. S’ha de respectar l’original però portant-lo al llenguatge del còmic». Una fórmula d’equilibri de text i imatge sense abusar del text destacada per l’antropòleg, per a qui «adaptació val dir interpretació» i, per això, no va intervenir en el procés creatiu.

UN BUSCAVIDES

El traç de Dalmases (Barcelona, 1980) i el color de Sintes (Maó, 1988) segueixen l’estil francobelga, tot i que es cola la influència del màniga en el dibuixant, que va créixer amb Dragon Ball, i del cine, amb la pel·lícula de Kubrick Barry Lyndon i la imatge del protagonista, Martí Zuviría, per a qui Dalmases es va inspirar en l’actor Adrien Brody. «És algú que no és atractiu però tampoc és lleig, una mica cràpula i gamberro». I va afegir Santamaria: «És un buscavides de novel·la picaresca, ni bo ni dolent, però acabes veient que té el seu fons bo. És un covard però s’ha de veure en l’última càrrega de caballería».