¡Els de la barra, que callin!

¿Com explicar als set nanos que estan tirats a l’entrada del CAT que avui actua al bar un raper català més vell que el rap? Des del mòbil d’un sona una rima desvergonyida: «Diuen que la tens petita, que tens els peus plans». Els nanos riuen, però si haguessin travessat la porta del Centre Artesà Tradicionarius s’haurien emportat una sorpresa més gran.

Josep Casadevall, àlies Carolino, s’està trincant aquell gotet que li permetrà tenir la llengua ben àgil. Mentrestant, el públic comença a sopar. Carolino és un avi de Folgueroles que als anys 70 va mantenir vives les corrandes quan la pràctica d’improvisar versos gairebé ja no tenia adeptes. Amb el ressorgiment de la corranda s’ha convertit en una institució, l’únic hereu conegut d’aquest gènere oral de tradició centenària. Avui molts joves el practiquen. És la versió més nostrada del hip-hop. Un d’ells és Christian Simelio, de Sabadell. La vetllada, a més de ser gratuïta com totes les que organitza La Taverna del CAT el dimecres, és un exercici intergeneracional de transmissió de saber en rigorós directe.

Mentre la parella improvisa versos, amb el suport instrumental de la violinista Anaïs Falcó i el guitarrista Jordi Fàbregas, la gent xerra i sopa. Sopar no impedeix taral·lejar tornades amb la boca plena ni aplaudir el ritme. A diferència dels concerts moderns, aquí la participació del públic és innegociable. N’hi ha que assisteixen al concert d’esquena a l’escenari. D’esquena també s’entenen els versos i amb una mica de sort evites ser víctima de les bromes dels improvisadors.

En els versos d’actualitat hi apareixen Montoro, Colau i el partit del Barça. Simelio és tan ràpid que quan cau una copa, improvisa uns versos per forçar el culpable a pagar una cervesa. Però les rimes més verdes provoquen més riallades. I aquí Carolino no té fre. Informa que una dona de primera fila va «ben servida» i que un matrimoni jubilat d’una altra taula avui «practicarà un 69», indaga si la dona de Fàbregas (director del CAT) fa servir vaselina i, passant-se dos pobles, aventura que «pel forat de la Lola hi passaria una llebre». ¡Tal qual!

Més enllà de l’humor eròtic medieval, improvisar implica un combat dialèctic. Així es mesura l’enginy de cada un i es garanteix la pervivència de la tradició. Quan Simelio acusa Carolino d’orinar a la riera de Folgueroles, aquest assegura que Verdaguer també ho feia i que els seus pixats feien olor de menta. Tot seguit, Simelio apunta que potser els crancs del riu van escriure el Canigó. El freestyle ha entrat en fase psicodèlica.

Foc creuat

En teoria això era un duel entre el jove Simelio i el septuagenari Carolino, però entre el públic també hi ha joves i jubilats. Els primers són més i fan més soroll. Els improvisadors intenten callar-los o avergonyir-los: «Això sembla el mercat de Calaf», «això és una granja de gallines»... Simelio, encoratjat amb la cervesa, qualifica d’«impertinents» els xerraires de la barra.

Notícies relacionades

Les empreses que il·luminen el Nadal de BCN

Una catedral feta de cançons

Es mastega la tensió. Els mojitos ja han fet efecte i, de sobte, un espectador alça la veu per replicar Simelio amb una improvisació. És la recta final de garrotins (gènere típic de Lleida) i Carolino contraataca al ganàpia de la barra. Foc creuat. Una amiga del ganàpia s’anima a respondre, també en vers. Ja està. Ja s’ha format una tangana improvisada. La música és viva. D’això es tracta.

Plou i els adolescents raperets ja se n’han anat a casa. De la taverna del CAT en surt un jove improvisant un garrotí en què l’últim vers parla del «rei dels pederastes».  Això no hi ha qui ho pari.