El cine espanyol treu pit el 2016

Una de les tradicions del festival de Màlaga és la roda de premsa anual dels productors audiovisuals espanyols associats a la confederació FAPAE. Acostuma a ser una convocatòria per fer el ploricó, on es parla del pèssim estat del cine espanyol, no en termes creatius sinó econòmics. Aquest any les coses han canviat. El 2016 convida a l’optimisme. El cine espanyol s’ha congraciat amb el públic i, per tant, és hora de treure pit amb les xifres.

    Des de començament d’any, les produccions espanyoles ja han recaptat a la taquilla 36 milions d’euros, el doble que la xifra registrada en el mateix període del 2015. L’embranzida té noms i cognoms. Quatre pel·lícules han estirat el carro de les recaptacions: Palmeras en la nieve, Ocho apellidos catalanes, Kiki, el amor se hace i Cien años de perdón. Gràcies a l’empenta de taquilla d’aquests quatre títols, la quota del cine espanyol ha pujat del 10% al 19,3%.

PRÒXIMES ESTRENES / D’aquí a final d’any, les coses poden fins i tot millorar. Els productors confien en l’empenta de taquilla que donaran títols que s’estrenaran en els pròxims mesos com Gernika (Koldo Serra), El olivo (Iciar Bollain), Zipi y Zape y la Isla del Capitán (Oskar Santos) i Un monstruo viene a verme (J. A. Bayona).

    El cine fet al nostre país viu un moment dolç també a les televisions. En els dos últims anys, les dues pel·lícules més vistes a la petita pantalla són produccions espanyoles: Lo imposible (amb 6,1 milions d’espectadors) i Ocho apellidos vascos (vuit milions, una xifra descomunal que respon al fet que la cadena productora, Tele 5, la va emetre a través de diversos canals).

    Es respira tant optimisme en el sector que el president dels productors audiovisuals, Ramon Colom, ni tan sols ha esmentat durant la seva compareixença a Màlaga un dels greus problemes del cine espanyol: l’IVA cultural més alt (21%) de tota la zona euro. El que sí que ha fet Colom ha sigut recordar altres punts negres de la indústria, com el fet que el diner públic que rep el sector vagi en descens. El 2016, la xifra és de 30 milions d’euros (el 2001 va ser de 32), però és que aquest fons va arribar a ser de 89 milions d’euros. Una de les conseqüències és que el pressupost mitjà dels llargmetratges cada vegada és més raquític. Si fa cinc anys un equip es posava mans a l’obra amb tres milions d’euros de mitjana, ara ho fan amb 1,8 milions.

ELS 25 ÚLTIMS ANYS / La FAPAE també va fer una comparativa dels últims 25 anys (els que compleix la confederació). I el panorama convida a l’optimisme: el 1991 el cine espanyol va tenir 9,1 milions d’espectadors enfront dels 18 del 2015. El 1991 tan sols una cinta espanyola va superar el milió d’espectadors. El 2015 van ser cinc (Ocho apellidos catalanes, Atrapa la bandera, Perdiendo el norte i Ahora o nunca). 

    En aquests 25 anys, la presència del cine espanyol en festivals internacionals ha caigut un 36%, encara que els premis internacionals que ha rebut han augmentat espectacularment (un 803%). En aquests 25 anys la indústria ha crescut de manera exponencial. Si el 1991 hi havia registrades 55 productores, ara són 276 empreses les que realitzen, com a mínim, una pel·lícula a l’any.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    Colom ha destacat que el cine i la televisió han d’estar regits per la lògica econòmica de la indústria audiovisual i no només per la lògica financera. «No és possible que tan sols hi hagi un cine comercial, també hi ha d’haver un cine de risc», ha advertit.

    L’empenta de les televisions (obligades per llei a invertir en cine) en la indústria és evident. Mediaset i Atresmedia són dos motors econòmics per als directors. Però Colom ha deixat clar que el futbol se li menja molt el terreny a la cultura.