Love of Lesbian: "La gent té ganes d'aventura"

Fa gairebé 20 anys que s’hi dediquen, però el gruix del seu públic s’ha incorporat en els últims set, i els ha convertit en grup bandera del circuit de festivals. Però ara Love of Lesbian desitja parlar als seus fans d’una altra manera, qüestionant tornades, minutatges, narrativa. La resposta al seu últim disc, 'El poeta Halley', ha sigut, de moment, omplir tres nits Razzmatazz, avui, demà i dissabte. Parlem amb el seu cantant, Santi Balmes, el guitarrista Julián Saldarriaga i el guitarrista i teclista Jordi Roig.

–Més que un disc de cançons pop, 'El poeta Halley' sembla una novel·la.

–Santi Balmes: Ve d’una reflexió, de pensar que a la gent no li ve de gust escoltar sempre la mateixa fórmula de cançó.

–Julián Saldarriaga: L’eix que el vertebra és el caràcter. La decisió d’incloure una cançó depenia de si tenia aquest caràcter o no.

–¿Quin caràcter?

–S. B.: Desinhibició, expansió...

–J. S.: No volíem haver de fer cançons per tocar en festivals. Per això els 'tempos' de les cançons són més lents, les lletres més llargues... Potser el 'single' no el posaran a les televisions ni a les ràdios, però...

–Ara això és menys important.

–J. S.: I hem arribat a algun lloc perquè ens hem passat tots els dogmes pel cul, els del 'mainstream' i els de l’indie.

–Jordi Roig: La premissa era preguntar-nos: «¿Tocarem aquesta cançó d’aquí 10 anys?».

–S. B.: Vam aconseguir que en un festival la gent botés cantant cançons en castellà, però això ja està fet.

–És un disc amb menys humor, més filosòfic.

–S. B.: Perquè hi ha un moment en què t’has de fer preguntes.

–¿Quina mena de preguntes?

–S. B.: Preguntes que tenen a veure amb l’addicció a la recerca pròpia d’una banda que ha arribat fins on podia arribar en aquest país. El punt d’inflexió per a nosaltres va ser 1999, i després queda el buit. ¿Què més pots fer? ¿Intentar repetir la fórmula? 'Psiconautas', que dura nou minuts, representa un desenvolupament lliure del nostre estil.

–¿I 'Los males pasajeros'?

–S. B.: Aquesta és important. He vist gent plorar a l’escoltar-la. S’inspira en el pas del temps, en les fotos de les teves filles que van creixent, filmacions familiars en què tu no hi ets perquè potser eres a la Corunya tocant.

–J. S.: També hi ha 'metacançons', reflexions sobre la inspiració, la recerca de la bellesa. El poeta com el cometa que va i ve.

–Pensen: «El públic seguirà aquí fem el que fem».

–S. B.: Ens sembla que la gent té ganes d’aventura. «A veure quin Dragon Khan ens preparen aquests». Ja coneixem l’ofici, l’instint de dir «això és un 'hit'», però això ara no ens motiva.

–¿Els preocupa fer-se grans en una banda pop? ¿Love of Lesbian té melancolia de l’època en què tenia metes clares?

–S. B.: És una mica així. A 'Contraespionaje' s’esmenta això. En els inicis no ens sortien bé les coses, però en les meves fantasies més humides somio treure el disc d’una banda de la qual ningú esperi res.

–J. S.: L’any passat vam parar i jo em vaig sentir malament per això. Hi ha gent que viu gràcies al fet que tu poses en marxa la maquinària, però fer cançons no es pot convertir a haver d’alimentar unes persones.

–S. B.: Pot ser que la indústria et dirigeixi a llocs on no vols anar. No dignifica la gent que fa temps que s’hi dedica, sinó que d’aquí passes a un cub estrany de programes televisius perillosos.

–J. S.: Hi ha un debat intern sobre l’envelliment de Love of Lesbian.  Fa 19 anys que ens dediquem a això però per a molta gent només són cinc. No vivim d’èxits remots. I quan et plantes en els 45, cançons com 'Te hiero mucho' o 'Dios por dios es cuatro' potser ja no són les que vols mostrar. Probablement 'El poeta Halley' és el primer pas.

–Malgrat tot, els festivals seguiran sent un aparador primordial.

–S. B.: Els utilitzarem per tirar la xarxa i que les persones que no ens coneguin del tot després ens vinguin a veure a una sala, on explicarem 'El poeta Halley' a fons.

–¿Faran el mateix amb els programes de televisió? ¿També aniran a tirar la xarxa?

–S. B.: Diem que no a moltes propostes, llocs en què no ens veiem. Em flipa veure la gent dels 80 movent-se amb aquesta gràcia pels 'reality shows'.

–¿Com 'A mi manera'?

–S. B.: Sí. Aquesta gent ha fet gales en tots els programes haguts i per haver, i es nota. Nosaltres, el costat televisiu no el tenim desenvolupat. Es mouen amb l’espontaneïtat de qui no llegeix les crítiques d’internet.

–J. S.: És que no s’han de llegir gaire.

–S. B.: Ja, però se’ls veu que vénen d’una època en què això no existia. Ara penses: «Si dic això, a Twitter s’armarà...».

–Encara que 'El poeta Halley' sigui un disc més reposat, no el presenten en teatres, sinó en clubs com Razzmatazz.

–J. S.: És el que toca ara, intentem evitar els grans pavellons.

–S. B.: Tocarem set o vuit cançons noves, en recuperarem algunes de 'Maniobras de escapismo'...

–¿I els 'hits'?

–S. B.: Alguns van fora.

Notícies relacionades

Love of Lesbian, al descobert per les seves mares

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

–J. S.: Fa quatre anys que els toquem.

–J. R.: Encara que Messi sempre ha de jugar.