David Mitchell: "Escriure és una altra manera de burlar la mortalitat"

¿És David Mitchell un escriptor de ciència-ficció o de fantasia? Sí. ¿És un escriptor realista? També. Aquest autor britànic és un hàbil arquitecte de perfectes construccions novel·lesques, elaborats jocs de pistes, que desemboquen en una profunda reflexió sobre l’existència. Fa anys que està reclòs en un poblet a uns pocs quilòmetres de Cork, al sud d’Irlanda, on treballa i viu amb la seva dona japonesa i els seus dos fills, un d’ells afectat d’autisme. L’aparició de 'Relojes de hueso' (Random House), un llibre que el va posar camí del Booker, va fer que per primera vegada no es parlés de Mitchell SFlb com l’autor d’'El atlas de las nubes', aquella magnífica novel·la que van adaptar (no gaire bé) els/les germans/es Wachowski. Aquesta segueix la vida d’una dona, Holly Sykes, des d’un misteriós episodi de la seva adolescència als anys 80 fins a la seva vellesa en un món apocalíptic. 

 

 –¿Quan comença a escriure un trencaclosques com aquest té controlades per endavant totes les peces? ¿No es perd mai? La clau és l’obsessió. La novel·la ha de ser l’última cosa en què pensis abans d’adormir-te i la primera quan et despertis. I a més has d’estar disposat a passar més temps amb aquestes persones que no existeixen i que poblen la teva ficció que amb la teva família. 

 

 –  El atlas de las nubes  eren sis històries ordenades de forma especular. Ara torna a utilitzar en aquest llibre sis relats que són com sis novel·les diferents amb els seus diferents estils. ¿Té una espècie d’esoterisme aquest número per a vostè? Els números tenen qualitats. El sis és un viatge; un, dos i tres van de pujada, i quatre, cinc i sis, de baixada. Es pot dividir entre un, dos i tres i no és un nombre primer. Això és una cosa que aprecio molt perquè sóc un especialista en subdivisions. A més, és de color groc brillant. 

 

 –¿Perdó? ¿Això obeeix a alguna cosa? No, ho és per a mi i ja està. El set és d’un blau verdós, i el cinc, vermell intens. No em pregunti per què. 

 

 –¿És una espècie de sinestèsia, d’apreciar les coses amb un sentit que no li correspon? Potser. Crec que l’escriptura ve dels mateixos llocs que certes anormalitats, de certs aspectes neuropsicològics. L’esquizofrènia potser és un exemple més clar, és una confusió sobre quin és el nivell de realitat verdader. Als escriptors ens impulsen trastorns obsessius compulsius. Si no, no ens passaríem ficats quatre anys en una novel·la. És increïble que un escriptor aconsegueixi trobar parella. 

 

 –Així que creu que l’escriptura alberga en certa manera una espècie de patologia. L’interès en el virtuosisme del llenguatge pot procedir d’una patologia, com em va passar a mi. De nen vaig ser tartamut [ara és una cosa que a penes se li aprecia] i em sento profundament agraït a aquest problema perquè em converteix en un expert en producció del llenguatge. A vegades els nostres defectes acaben sent els nostres aliats. 

 

 –¿El tema profund d’aquest  thriller  metafísic és la mortalitat? Moltes obres mestres han examinat aquest tema des del punt de vista dels mortals, jo ho volia fer des del dels immortals i lligar això amb el mite fàustic. Parlar dels immortals tal com ho plantejo, com una lluita entre el bé i el mal, és un repte. 

 

 –Sí, corre el perill que no el prenguin seriosament. Sóc conscient que el capítol cinquè fica el lector per una espècie de túnel de rentatge, una apoteosi fantàstica que no espera i que el portarà de nou al realisme en el capítol sisè. Però la meva lleialtat principal és cap al llibre. I no puc fer que apareguin immortals si no hi ha fantasia. 

 

 –¿Aquest és un llibre de maduresa? ¿De cobrar consciència de la pròpia mortalitat? Sí, és la meva novel·la de la crisi dels 40. No em puc permetre un cotxe esportiu, no tinc ja l’energia per a una amant i ni per ficar-me en política, així que havia d’escriure una novel·la. 

 

 –¿Tenir fills pot ser també una resposta a aquest dilema? Sí, sabem que no podem burlar la mort, però hi ha alguns llocs per on pots colar-te. Ser pare és la sortida òbvia amb què d’alguna manera t’assegures que els teus gens et sobreviuran després de morir. Escriure és una altra manera de burlar la mortalitat. Perdurar no és el motiu pel qual escric, però sí que és una idea que m’aporta algun tipus de consol. 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

 

 –La gran pregunta de la novel·la és: ¿quin món deixarem als nostres fills? El capitalisme està acabant amb el nostre entorn i no hi ha alternativa. L’altre dia vaig llegir una cita d’Octavio Paz: «El socialisme no va ser la resposta adequada però sí que plantejava les preguntes adequades». Què fem amb aquesta desigualtat monstruosa a la qual ens porta inexorablement el capitalisme i aquesta degradació del medi ambient. D’això també se n’encarrega la millor ciència-ficció, que és la que parla del present i no del futur.