Caetano Veloso i Gilberto Gil, abraçada de titans

Després de l’èxit aconseguit l’any passat al Liceu, Caetano Veloso i Gilberto Gil, gegants del moviment Tropicália, van tornar a passar per Barcelona per fer una altra exhibició d’empatia mútua. Són només dos cantautors fent la seva feina, però és un acte absorbent. Ni tan sols es troben a faltar els creatius arranjaments del pop amb què van hibridar la tradició brasilera amb altres estils; les veus i guitarres en plena sintonia són suficients per enamorar.

    Es van mudar del Liceu al Palau de la Música Catalana, de nou dins del Guitar BCN. Però no van canviar gaire un repertori fix, fa poc recollit al disc en directe Dos amigos, un siglo de música, souvenir d’aquesta gira per celebrar dues carreres i una amistat. És a dir, van arrencar, com l’any passat, amb el doble nocaut de Back in Bahia i Coraçao vagabundo, temes emblemàtics de Gil i Veloso, respectivament.

    Tot seguit es van marcar grans preses de dues cançons programàtiques del Tropicália, com Tropicália, en què va entrar en joc el ritme, amb un joc de guitarres que es responen entre elles, i Marginália II, en què vam poder veure Veloso remenar sense deixar el seu seient; malgrat les tristes lletres de Torquato Neto, visió del Brasil una mica desoladora.

    No tot va ser retrospectiva, perquè després de la cançó més antiga de Veloso, É de Manhã, van anar per la més nova que han fet, As camélias do Quilombo do Leblon, composta quan van tornar de la seva gira europea l’any passat. El final gairebé rap que té parla de dos homes que, a punt de complir 75 anys, es neguen a créixer del tot. Per bé.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

FINAL MOLT OPTIMISTA / D’aquí van passar a l’altre extrem, la balada més íntima: un Veloso delicat al límit atacant (o millor, acariciant) hits com Sampa i Terra per a l’èxtasi de l’audiència, que va arrencar a cantar la segona com un cor celestial. El romanticisme va ocupar el Palau amb una Tonada de luna llena entonada per Veloso amb falset hiperagut.

    La distribució del repertori és democràtica i Gil va agafar després protagonisme per a acostaments estel·lars a Eu vim da Bahia, Super homem (A cançao), Não tenho medo da morte (una mica esguerrada per una circense melodia de mòbil) i Toda menina baiana, a més de versions de Come prima i Tres palabras. En la recta final del concert va causar sensació Nossa gente (Avisa lá), que va ser corejada pel públic amb exaltació. Tot va acabar, en un segon bis, de la forma més optimista possible: Three little birds, de Bob Marley, aquella invitació a no preocupar-se, oblidar problemes i arrugues. Nit reparadora.