Retrats per a Júlia

'Sargantain' no significa res en francès; tampoc en català, castellà o anglès, idiomes que Miquel Utrillo dominava a la perfecció. Tot i així, l’amic de Ramon Casas (1866-1932), el que li titulava els quadros, els hi emmarcava i els hi portava a exposar, va posar aquest nom, 'La Sargantain', al que es considera el millor retrat realitzat pel pintor modernista de la que va ser la seva musa, amant i esposa: Júlia Peraire. La historiadora de l’art Isabel Coll té clar el perquè del títol: «És una manera suau de posar La sergenta ». I és que Peraire agradava tant a Casas com disgustava als seus amics i a la família. A més, si alguna cosa se sap d’ella és que era una dona amb molt de caràcter. Poca cosa més. La resta era un misteri que Coll ha intentat resoldre i que revela a Júlia, el desig , la segona de les exposicions que se celebren arran de l’Any Casas, efemèride que homenatja el pintor en el 150è aniversari del seu naixement. I la primera que es dedica per complet a Júlia. La mostra, a més, es presenta en un entorn de luxe, el Cercle del Liceu, temple privat melòman que obrirà les seves portes al públic, amb cita prèvia, fins al 20 de juliol. 

La revelació de Coll trenca amb la idea que a la jove, venedora ambulant de no sé sap ben bé què, li deien la Sargantana. I trenca també amb altres tòpics sobre ella, com el de noia humil, descarada, de vida fàcil i lleugera que va seduir un home ric i gran. És cert que Casas era un burgès de pro: amb diners, principal al passeig de Gràcia i llotja de propietat al Liceu. I és cert que es portaven 22 anys de diferència i que la jove a penes en tenia 18 quan es van conèixer. Va ser a la Maison Dorée, un cafè a l’estil parisenc que hi havia a la plaça de Catalunya. Casas s’hi estava prenent alguna cosa i ella venia el que fos. És el que afirma la llegenda, que el mateix Casas va elevar a categoria de veritat quan va dibuixar la trobada en una carta que va enviar al seu amic Charles Deering anys després.

FILLA D'UN LLIUREPENSADOR

També és certa l’animadversió que sentien els amics de Casas cap a Júlia, que Coll justifica amb la gelosia. El pintor va conèixer la seva musa i es va oblidar dels seus amics. I no deixa de ser certa l’antipatia que sempre li va professar la mare de l’artista. El que no està tan clar és que Júlia fos tan senzilla o tan desvergonyida com sempre s’ha afirmat. Les indagacions de Coll han revelat que el seu pare era un funcionari de Sant Martí de Provençals que havia mort jove. Així que és possible que l’ajuntament compensés la seva viuda amb la concessió d’una administració de loteria o un estanc. Això explicaria la venda ambulant de Júlia. També han revelat el més important per explicar el comportament de la musa de Casas: el seu pare era un lliurepensador. I per això la relació del pintor i la model seria ben vista per la família d’ella, fins al punt que a casa de Casas no solament hi vivia Júlia, sinó també la mare i les seves germanes.  

«El meu desig ha sigut posar Júlia al seu lloc, una noia molt lliure, sí, però perquè a la família li semblava bé el seu comportament. M’agrada això, la seva llibertat. Vull reivindicar-la com una noia jove de 17 anys a la qual em cansa que li posin adjectius que no són certs, i a la qual es menyspreava per la seva llibertat», afirma Coll, comissària de l’exposició, que reuneix 70 peces: 56 retrats de Júlia (incloent-hi postals) i 14 obres de Casas que formen part de la col·lecció del Cercle del Liceu: els 12 plafons de l’anomenada Rotonda (la sala de fumadors), un dibuix i la no menys famosa tela 'Ball de tarda'. El 90% de les peces són inèdites, no s’han vist mai, i el motiu és simple: provenen de col·leccions privades i no se solen prestar a pinacoteques. Aquesta mostra és una excepció. ¿Per què? Perquè la majoria dels col·leccionistes que s’han desprès momentàniament dels seus tresors també són socis de la institució. 

EVOLUCIÓ EN EL TEMPS

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Una vegada situat el personatge, el que correspon és veure com la va anar pintant Casas al llarg dels anys i com va evolucionar la pintura de l’artista amb el temps. El primer queda clar amb l’entrada a la mostra. El que sentia Casas per Júlia era una gran passió, i La Sargantain n’és l’evidència: «Una de les millors representacions del poder de la model sobre el pintor», segons Coll. El quadro pertany a la col·lecció del Cercle del Liceu i és el que dóna pas a la resta de retrats de Júlia, que amb el temps van evolucionar, com va evolucionar la relació entre els amants. Així, de la Júlia passió es passa a la Júlia elegant i a la Júlia burgesa. «Si al principi domina el gest sensual de la figura, després el que domina és el vestit», explica Coll. La tercera part, l’última, és també la més íntima. La que mostra Júlia a casa, i la més realista de totes. I és aquí on llueix un dels quadros més sorprenents: un retrat de la musa vestida de monja. «No va entrar a Sant Benet de Bages fins que la mare de Casas va morir, el 1914; és una manera de dir-li: és teu, ets l’abadessa», apunta Coll.

L’evolució pictòrica de Casas és l’últim punt que toca l’exposició. «La modernitat de Casas és a través dels grans mestres; Casas no es mou mirant els seus contemporanis», revela la comissària. De manera que el groc de La Sargantain és el groc de Les llàgrimes de Sant Pere d’El Greco; els grisos de Diego Velázquez també es poden veure a Júlia amb mantellina, flor i ventall ; i la mirada a Tiziano s’evidencia a la Violette , on Júlia, igual que la Venus d’Urbino , sosté un ram de violetes. Molts retrats per a una dona que va trencar el primer dels dibuixos que Casas li va fer. No li va agradar gens. Ja ho hem dit, era una dona amb caràcter. .