John Irving: "Sóc un manipulador, ho haig d'admetre"

John Irving segueix sent una força de la naturalesa als seus 74 anys. No és difícil seguir veient en ell el practicant de lluita grecoromana que va ser quan era jove. No deixa de fer exercici ni un dia, també a Madrid («en el passat corria pel Retir, ara prefereixo recloure’m al gimnàs»), on llança les seves opinions amb la contundència del cos a cos i la mateixa generositat i sentit de l’humor amb què desenvolupa les seves novel·les de no menys de 500 pàgines. En l’última, 'L’avinguda dels misteris' (Edicions 62 / Tusquets), el nord-americà torna a recuperar tots els seus fantasmes: la infància desvalguda, la recerca del pare, les diferents opcions de la sexualitat, el món del circ, la fortalesa de les prostitutes; amb un toc nou que potser no agradarà gaire a Donald Trump, perquè el protagonista és el nen mexicà Juan Diego (sí, com el nen indi a qui se li va aparèixer la verge de Guadalupe), que ha viscut en un abocador d’Oaxaca i que acaba convertint-se en un pròsper escriptor nord-americà amb problemes cardíacs. La novetat és el to elegíac de la història. 

 

 –Fins al moment, les seves novel·les acostumaven a amplificar i distorsionar la realitat, però mai s’havia apuntat al món del pensament màgic, de la fantasia i els miracles, com ara. ¿Què ha passat? 

 –Existeix una gran diferència entre el que et fan creure, les regles que imposa aquella institució construïda per l’home anomenada Església, i el sentiment íntim de les persones. La gent que pobla mesquites, esglésies o sinagogues no hi són pel que els diuen els rabins, els mul·làs o els sacerdots. Hi són perquè segueixen creient el mateix que quan eren nens. Per això vaig fer de Juan Diego un creient. Ell i la seva germana tenen necessitat de creure, però no saben davant de quina marededéu fer-ho. Ells es pregunten: ¿en quina d’aquestes verges miraculoses crec? 

 

–Vostè ho té clar. S’ha declarat no creient, però en aquesta novel·la respecta aquesta fe, la pobla de símbols religiosos. 

–Un altre dels personatges, el doctor Vargas, és ateu. Ell és qui mira al cel quan veu que la imatge de la marededéu plora llàgrimes per comprovar si plou. I no, no plou. No hi ha una resposta científica per a això. M’agrada que sigui així, no vull riure’m dels que sí que creuen. Jo entenc que aquest sentiment és especial. 

 

–Sobrevola la novel·la la idea d’un destí que el protagonista ha de complir. 

–Ell és un home amb un problema de cor que el portarà a la mort i sembla que no ho sap. Només el lector s’adona que el seu cas és terminal. Jo sempre escric les meves novel·les amb una comprensió molt clara, molt nítida del que passarà. Mai començo una història fins que no conec el final. Així que això en si mateix és una construcció fatalista i irreal, una altra exageració, vaja. La majoria de nosaltres no sabem com acabarem, però jo em prenc una llibertat considerable amb la realitat. Sóc un manipulador, ho he d’admetre. 

 

–De petit va ser víctima d’abusos sexuals per part d’una amiga de la seva mare i a la novel·la recorda que Benet XVI assegurava que la pederàstia es considerava normal fins als anys 70. 

–El tema de l’abús infantil no és prerrogativa de l’Església catòlica. Pot passar en qualsevol circumstància en què els adults estan en contacte amb els nens. Els abusos als internats nord-americans i canadencs són incomptables. L’Església catòlica acabarà sent més intolerant amb la pederàstia amb el temps; també acabarà reconeixent el matrimoni homosexual, però hi ha una cosa que no reconeixerà, i això m’enerva, i és la negació de l’avortament. Col·locar la maternitat com el propòsit principal de les dones, aquesta és l’última frontera. 

 

–I el papa Francesc, ¿li agrada? 

–Més del que m’agradava Joan Pau II, però si em pregunta si crec que l’Església catòlica mourà un mil·límetre la seva oposició davant l’avortament, la meva resposta és no. Mai. 

 

–Una novel·la com aquesta suposa un esforç brutal. Ha hagut de viatjar a Mèxic i les Filipines, on transcorre l’acció. 

–Hi ha una nota nova en l’univers Irving, i és la melancolia. La melancolia és completament de Juan Diego. I es deu en part als betabloquejadors que li recepta la doctora per controlar-li la pressió arterial. És un malalt cardíac i aquelles pastilles el deprimeixen, el fan sentir menys alerta, menys viu. Havia imaginat la seva infància i adolescència, però vaig transformar aquella idea inicial afegint retalls de la seva vida 40 anys després. Sembla que sigui un home de 60 o de 70 anys. Està confús, desconnectat de la realitat. 

 

–¿Per què li fa passar aquest calvari? 

–Volia que estilísticament el seu passat fos molt vívid i la seva vida actual, una nebulosa. Em vaig dirigir a un metge amic, que ha sigut consultor en aquesta matèria de molts dels meus personatges, i li vaig demanar que em fes un diagnòstic de Juan Diego. Jo volia empitjorar la seva tendència melancòlica natural. D’aquí ve això de receptar-li betabloquejadors i viagra, causants dels vaivens de la novel·la. 

 

–Llavors, ¿els lectors no han de preocupar-se per la salut de John Irving? Relata aquesta obsessió per les pastilles amb tanta precisió... 

–No. Jo estic perfectament. Mai he sigut melancòlic. És una fantasia. Una novel·la estil Mort a Venècia que vaig estar a punt d’anomenar Mort a Manila . Estic en deute amb Thomas Mann. 

 

–El fet d’haver-se’n anat a viure definitivament al Canadà i haver escrit una novel·la mexicana, ¿està dient alguna cosa del que sent pel seu propi país? 

–[Riu amb ganes] Em faria semblar molt llest si digués que sí, que sóc capaç de predir el futur, que ja veia venir Donald Trump i que la meva és una mudança política... 

 

–¿No és així? 

–Jo no sóc gaire bo fent prediccions. Però qualsevol persona raonable dirà que la construcció d’un mur per aturar el pas dels hispans és impossible. Quan tenia 20 anys, en plena guerra del Vietnam, em pensava que els EUA no podien estar més dividits que en aquell moment. Doncs bé, em vaig equivocar, quin profeta. Avui dia estan molt més fragmentats. No hi ha un país, n’hi ha vuit o nou de diferents. Només cal fixar-se en les votacions. 

 

–¿I Trump té opcions? 

–Jo crec que no, i espero no equivocar-me aquesta vegada, tant se val a qui s’enfronti. Amb Hillary Clinton o Bernie Sanders. Encara que aquest últim no m’agrada gens, crec que s’està aprofitant de la gent que està enfadada i, igual que Trump, ofereix solucions simplistes. 

 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–D’entrada, vostè se n’ha anat al Canadà indefinidament. 

–El secret és que... senzillament, la meva dona és canadenca. Els nostres fills ja han crescut, no hem de cuidar els néts i ja no estem de visita tres o quatre mesos a l’any a Toronto, sinó que hi vivim. Així que vam tancar la nostra casa d’alta muntanya a Vermont, al cul del món. Per cert, ¿no deu voler comprar una casa enorme a Vermont? Perquè ja fa dos anys que la tinc en venda i no pica ningú.