Terry Jones: "Si pogués, faria desaparèixer tots els polítics"

Va ser membre del grup surrealista Monty Python, que van ser per a l’humor el que els Beatles per a la música i que van protagonitzar algunes de les millors comèdies de la història del cine (diverses dirigides per ell mateix). Terry Jones acaba d’estrenar a Espanya la seva última pel·lícula, Absolutamente todo, la història d’un mestre d’escola a qui un grup d’extraterrestres atorguen el do de l’omnipotència.

–¿És cert que feia 15 anys que volia fer aquesta pel·lícula? 

–Sí, el cert és que vaig tenir la idea fa molt temps, en bona part inspirada per una història de H. G. Wells que es diu L’home que podia fer miracles. El problema és que poc després es va estrenar una pel·lícula que es deia Como Dios, amb Jim Carrey de protagonista, que es basava en una idea molt semblant a la meva. Vaig decidir que era millor deixar que passés cert temps.  

–Si a vostè li fos atorgat el poder per fer absolutament el que volgués, ¿què creu que faria? 

–Suposo que, si pogués, faria desaparèixer tots els polítics, perquè no els puc suportar. De veritat, crec que s’han carregat la democràcia fins a fer-la inservible. ¿No seria millor que de la política se n’encarregués un jurat popular compost per 12 homes i dones decents escollits a l’atzar entre la població? Si són bons per ficar la gent a la presó, no veig per què no ho podrien ser per aprovar lleis.

–Absolutamente todo

–No, perquè el cert és que no els vaig dirigir gens. Ni tan sols en pel·lícules com La vida de Brian i El sentido de la vida ho vaig fer, de fet. Sempre em vaig comportar amb ells com Woody Allen ho fa amb els seus actors, deixant-los fer. A vegades demanava a John [Cleese] que fos menys histriònic, però només això, res més. Escrivíem els guions entre tots i adaptant-nos a la personalitat còmica de cada un, així que en certa manera no calia.

–Fa dos anys sí que es va reunir de manera oficial amb els altres membres de Monty Python per protagonitzar una sèrie d’espectacles. ¿Ho tornaran a fer en el futur? 

–És poc probable. De fet, ho vam fer essencialment perquè hi havia factures per pagar: hipoteques, manutencions, deutes amb advocats... Després d’aquella gira vam quedar nets. Jo, en aquell moment, tenia ganes de seguir fent altres coses amb ells, però es va decidir que el millor era deixar-ho córrer. I, de fet, ara penso que vam fer el més correcte. 

–El diccionari d’Oxford inclou la paraula pythonesc

–Honestament, no ho sé, perquè cada un de nosaltres té la seva pròpia sensibilitat. Ens deien rebels i provocadors, però almenys Michael [Palin] i jo sempre hem sigut uns nens bons. Sigui com sigui, nosaltres tractàvem de ser inclassificables, de manera que la simple existència d’aquesta paraula deixa clar fins a quin punt vam fracassar. 

–Des que es van separar, tots vostès van desenvolupar brillants carreres en solitari en àmbits molt diferents: la televisió, l’òpera, la literatura, el cinema... ¿El molesta que, malgrat l’èxit en solitari, la gent segueixi preguntant per Monty Python? ¿No ha arribat d’alguna manera a ser una càrrega? 

–No, en absolut. Sempre he assumit que un membre de Monty Python ho és per a tota la vida. I suposo que és lògic que el públic em segueixi recordant pels nostres treballs junts, perquè vam tenir un èxit sense precedents: vam arribar a protagonitzar titulars a tota pàgina en les portades d’alguns diaris. Quan fa dos anys ens vam reunir, les entrades dels nostres espectacles es van esgotar en poc més de 40 segons. I això és un fet que em va omplir d’emoció.

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

–Vostè també és un expert en l’època medieval, ha publicat llibres i presentat programes sobre la matèria. ¿Creu que podem aprendre alguna lliçó del passat? 

–L’únic que crec que hauríem d’a-prendre és que no canvia res. L’edat mitjana, en realitat, és bastant semblant a la nostra època: el mateix tipus de gent que sempre tracta d’aprofitar-se de la resta i trepitjar-la. Va ser així abans de Crist, i durant l’Imperi Romà, i en l’edat mitjana. La humanitat és així, i és evident que no és capaç de millorar.