Cela íntim

La cara A de Camilo José Cela (CJC) el dibuixa com el renovador de la novel·la espanyola, un brillant malabarista del llenguatge, un paio sincer (a la seva manera brutal), un treballador incansable, un burleta sense remei, un creador inquiet. Però per a la majoria de la gent, el premi Nobel té una cara B deformada per les màscares que ell mateix es va entestar a col·locar-se: el paio malparlat i insolent, l’home espectacle, amant dels diners i l’escàndol. Entre aquestes dues facetes circula Cela, piel adentro (Destino), retrat que Camilo José Cela Conde, fill de l’autor de La familia de Pascual Duarte, ha elaborat del seu pare amb ocasió del centenari del naixement de l’escriptor, que es va celebrar l’11 de maig.

I no, no evita cap de les facetes controvertides de l’autor, ni el seu antic treball com a censor franquista, ni el fet d’haver acceptat un encàrrec milionari (La catira) del llavors dictador veneçolà Carlos Pérez Jiménez per exalçar les glòries del país sud-americà, ni l’afany amb què va abordar i va controlar personalment la seva candidatura al Nobel. 

ACCEPTAR LES VERITATS

«¿Com podria no fer-ho? L’única manera d’entendre el que passa al món és acceptar les veritats del que ha passat i aquestes són tan clares com el fet que va ser tuberculós i que va escriure Pabellón de reposo perquè va passar per aquesta experiència», explica el fill, i afegeix que, després, aquestes coses «es poden interpretar més bé o més malament».

Cela Conde, no cal dir-ho, fa això primer. Encara que el distanciament dels últims 12 anys –el fill en diu «els anys foscos», que coincideixen amb els del matrimoni de l’escriptor amb la seva segona dona, Marina Castaño, 40 anys més jove–, unit a la seva exclusió del testament patern (tema del qual no parla en el llibre), revelen una nota amarga. «Tot aquell període no el vaig viure de primera mà i crec que especular-hi hauria sigut perillós». El llibre té el valor d’haver sigut reelaborat en funció de la correspondència que la primera dona de Cela, Rosario Conde, va intercanviar amb el literat i és clarament la resposta callada a les declaracions públiques de Castaño, segons les quals Cela mai «s’havia enamorat» fins que la va conèixer.

TESTIMONI DEL SEU AMOR

Per Cela Conde, la faceta més important que revela el seu llibre és mostrar com el seu pare va ser capaç d’escriure les seves primeres obres. «Aquell CJC era una persona malalta i insegura, molt jove i turmentada. Això ho expliquen extraordinàriament bé les confessions que fa a la meva mare a través de les cartes». I com a mostra, el 1941 als 25 anys, va escriure: «Em preguntes en una de les dues cartes que he rebut avui si me’n recordo d’a-quells petons tan llargs que ens fèiem que havíem de parar per respirar. ¿Com ets capaç de fer-me aquesta pregunta?».

Ara que el fill ha recuperat els drets d’autor de l’obra del seu pare després que el Tribunal Suprem dictés sentència ferma el 2014 en contra de la viuda, les cartes de la mare poden farcir l’antic text. «En la primera edició no vaig esmentar Marina Castaño i algun articulista i crític ho va trobar a faltar. Ara sí que ho faig, amb la tranquil·litat que després de tot el que ha passat ha sigut un acte de caritat per la meva part». Amb «tot el que ha passat» es refereix al fet que Castaño va ser apartada de la gestió de la Fundació Cela quan aquesta estava a punt de fer fallida. «Avui aquesta fundació pública té un camí net i fantàstic al davant», explica Cela Conde, a qui el jutge també va donar la raó sobre l’herència per la qual va litigar.

El fill constata l’antipatia que encara avui desperta en general la controvertida figura del seu pare, i matisa: «No crec que ningú senti malvolença cap a la seva obra i sí cap al personatge del paper de cuixé, el de les revistes del cor dels últims anys. Aquella figura irreconeixible també per a mi en què es va convertir no tan sols per mèrit propi, també pel de la gent que l’envoltava».  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De moment, les dues fundacions que reben el nom de l’autor, la pública a Iria Flavia i la més recent Charo i Camilo José Cela, creada pel fill a Mallorca, han desplegat respectius programes d’activitats, que pel que sembla no han satisfet Castaño, casada en terceres núpcies des de fa dos anys, queixosa de la «poca difusió» de l’aniversari del seu ex. 

POCA PRESÈNCIA A LES LLIBRERIES

Sigui cert o no això, el que sí que és constatable és la poca presència que l’obra del premi Nobel té avui a les llibreries, on amb prou feines es troben tres novetats recents. Una reedició de Destino de La familia de Pascual Duarte, Mazurca para dos muertos del petit segell Ediciones del Viento i un llibre curiós: Recuerdo de don Pío Baroja (Fórcola), selecció dels escrits sobre el seu admirat mestre. A més,  a l’octubre sortirà una edició de La colmena de la Real Acadèmia amb textos inèdits eliminats per la censura. ¿Cela encara continua estant, 14 anys després de la seva mort, en el purgatori? «Jo crec que no –riu el fill–. Ell ja va estar no en el purgatori, sinó en l’infern, i ara em fa la impressió que ja ha ressuscitat».