Gosling i Crowe mostren la vis còmica

Shane Black va guanyar molts diners a Hollywood, se’ls va gastar tots en festes i es va convertir en un empestat. Abans, això sí, amb els seus guions va inventar ell solet un subgènere: un tipus de cine policial ple d’acció musculosa i trufat d’humor amb pudor de suat. Això eren títols com Arma letal (1987), El último Boy Scout (1991) i El último gran héroe (1993), i això d’alguna manera és també la nova pel·lícula que ha escrit i dirigit, presentada ahir a Cannes fora de concurs. Però, a més d’aquells ingredients, Dos tipos buenos conté també dos actors amb pebrots com Russell Crowe i Ryan Gosling en el repartiment, la qual cosa la converteix directament en l’equivalent fílmic del cigaló de conyac i els partits de futbet de dissabte al matí. Pura virilitat.

Crowe i Gosling donen vida a dos detectius privats no del tot competents a l’hortera Los Angeles dels anys 70 que reben l’encàrrec de resoldre el misteri que envolta la mort d’una actriu porno desapareguda. En el procés ensopegaran amb una trama de corrupció política. És a dir, agafa ingredients arquetípics del cine negre –ple de femmes fatals, pinxos impassibles i paios que peguen primer i pregunten després– i, això sí, juga amb ells amb la finalitat de fer broma a costa de les regles del gènere. És, doncs, postmoderna, i això fa 15 anys l’hauria convertit automàticament en una pel·lícula d’allò més original. Avui l’estratègia està més vista que el tebeo perquè s’ha fet servir fins a la sacietat, en ocasions –com a Kiss Kiss Bang Bang (2005)– pel mateix Shane Black.

Malgrat l’evident química que Gosling i Crowe comparteixen (i de la qual van tornar a fer gala ahir durant una roda de premsa en què no van deixar de posar-se verds), en general a Black aquesta vegada no se’l nota del tot còmode en el seu propi terreny, potser perquè està desentrenat –feia més d’una dècada que no tocava aquest gènere, interval durant el qual va rodar Iron Man 3 (2013)– o potser perquè mai abans no havia donat prioritat com ho fa aquí a la comèdia sobre l’acció.

De fet, en essència Dos tipos buenos és una col·lecció d’esquetxos no sempre inspirats separats per una sèrie de seqüències d’acció no especialment memorables. I els seus comptats moments verdaderament hilarants no compensen les dificultats que l’accés a la seva projecció per a la premsa va provocar. Estar al festival de Cannes i passar-se una hora fent cua per veure una pel·lícula com aquesta és com haver d’apuntar-se en una llista d’espera per aconseguir taula en un McDonald’s.

JOVENTUT AMERICANA

Entre totes les pel·lícules presentades fins al moment en la competició de Cannes és l’última a fer-ho, American Honey, l’única que resulta verdaderament execrable. I això és una penosa sorpresa considerant l’historial de la seva directora, la britànica Andrea Arnold: dues gemmes del cine social, Red Road (2006) i Fish Tank (2009), i una magistral versió de Cims borrascosos (2011).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquí Arnold es llança a la carretera dels Estats Units amb la finalitat gens modesta de capturar l’esperit del lumpen de la joventut nord-americana. I dedica gairebé tres hores d’interminable metratge a intentar-ho, amb l’actitud i l’autocomplaença de qui està fent una cosa única i com si el cine de Gus van Sant i Larry Clark simplement no existís.

Mentre avança –és un dir– a través d’una narrativa morosa i repetitiva, no mostra cap mena d’interès autèntic d’explorar els seus personatges malgrat que de temps per fer-ho no n’hi faltaria. Arnold a més sembla intentar convèncer-nos que la sordidesa de l’Amèrica profunda és immensament poètica, i que un grapat de joves llardosos que viatgen en cotxe escoltant rap a tot drap o fan el cabra, sense deixar ni per un instant de resultar irritants, són del tot fascinants.