Andrea Camilleri: "A Itàlia hi ha gent honesta, encara que sembli estrany"

Andrea Camilleri ens rep al despatx de casa seva. Als seus 91 anys, aquest director teatral que després de jubilar-se va començar a escriure compulsivament novel·les en què transformava el seu Porto Empedocle natal en la imaginària ciutat siciliana de Vigata ha perdut pràcticament la vista però no deixa d’imaginar llibres protagonitzats pel seu comissari Salvo Montalbano, ni tampoc de fumar. A la mà fumeja un cigarret. En una prestatgeria, un humidificador compensa el fum amb vapor d’aigua. «Si no se sent com si estigués en una cambra de gas, podem parlar aquí», ofereix amb la seva veu ronca. Ara publica a Espanya Una veu de nit (Edicions 62 / Salamandra); amb ella ja sumen 20 les novel·les del comissari Montalbano traduïdes aquí (més vuit llibres més amb relats també de Montalbano i 23 títols al marge d’aquesta sèrie policíaca).

–¿Com es troba ara, senyor Camilleri? 

–Diguem que de salut estic bé. Pel que fa a la vista, no veig més que ombres difuminades. Res més. Només això. Però aconsegueixo treballar gràcies a l’ajuda d’aquesta senyora [al seu darrere, està asseguda la seva agent i col·laboradora, Valentina Alferj], així que la cosa és menys greu del que podria semblar.

–M’han dit que ara dicta els seus llibres. ¿Com canvia això la manera de redactar-los? 

–És diferent. Quan un escriu, té sempre a la vista el que ha escrit abans. Aquí has de tenir-ho tot a la memòria. El que faig jo és formar-me una espècie d’imatges amb els personatges, i els faig parlar i moure’s tenint una visió contínua, com si fos el teatre. Això em permet mantenir el fil del discurs. Després hi ha la contínua relectura. Diguem que el meu treball s’ha alentit bastant. Però és un sistema que funciona.

–Així que torna a treure profit de la seva llarga experiència teatral. Perquè vostè ja l’aplicava als diàlegs de les seves novel·les... 

–En el diàleg ha sigut fonamental per a mi l’experiència teatral. Perquè en teatre entra el personatge i no saps res d’ell. Ha de dir-ho tot a través de si mateix, de com parla, de com es mou. Quan escric un personatge nou, per introduir-lo en una història, el primer que imagino és com parla. I després d’intuir-lo, només llavors, el començo a descriure. 

–Llavors, el fet que l’intèrpret de Montalbano a la televisió, Luca Zingaretti, no s’assembli gaire al que ens imaginem en els llibres tampoc és tan greu. 

–No [riu], no és una cosa greu. En realitat, a Montalbano no el vaig descriure fins a la segona o tercera novel·la. Se sap que porta bigoti... però jo mateix no el visualitzava completament.

–Va escriure aquest llibre amb Silvio Berlusconi encara en el Govern, així que les circumstàncies han canviat bastant. 

–No tant. En aquest cas específic, la persona determinant és un president provincial amb poquíssims escrúpols, i Montalbano es comporta davant seu en els marges de la llei, ja que si procedís segons les regles difícilment podria arribar a una solució. Perquè les cobertures polítiques que existien llavors, i que continuen existint ara, són fortíssimes. M’interessava mostrar l’estatura moral de certs polítics italians. I ho he fet a la meva manera. Perquè els casos de Montalbano, en general, representen un moment d’Itàlia. Difícilment el context en què es produeix el delicte és un context no polític. En gairebé tots, el context és l’ambició política, o els serveis polítics, o aquestes situacions tèrboles que a Itàlia es troben a cada pas. 

–Fa uns anys em va explicar que en les seves novel·les la figura del mafiós no apareixia perquè no volia córrer el risc de convertir-los en personatges atractius, com els del cine nord-americà. Però em sembla que la presència de la màfia va sent més elevada en cadascuna de les seves novel·les. 

–No els converteixo en protagonistes però existeixen, actuen, són allà, no puc no parlar d’ells. En la màfia, més que l’organització mafiosa, comença a comptar el sentiment mafiós, el comportament mafiós. Avui els mafiosos no disparen, però tot el que ha succeït a Roma, per exemple, és un tipus de màfia. I per això escric una mica més sobre ella. No m’interessa la màfia amb kalàixnikov, m’interessa més la màfia que actua amb complicitats polítiques i bancàries. Però la seva manera de comportar-se és la mateixa, només han canviat els mitjans d’imposar la voluntat mafiosa.

–Hi ha tres montalbanos més publicats a Itàlia però que encara no han arribat a Espanya. ¿Com segueix evolucionant-hi el comissari? 

–El personatge de Montalbano s’allunya cada vegada més de l’interès per seguir el desenvolupament judicial de la seva investigació, cosa que hauria de ser el seu deure. Cada vegada es converteix més en una espècie de caçador solitari. Perquè, en el 90% dels casos, la persona que envia a la presó sortirà tard o d’hora absolta, o amb una lleu condemna, així que no és un justicier, és un investigador que vol esbrinar la veritat. I, quan per fi ho aconsegueix, tota la resta no li importa gens.

–Però a Montalbano, encara que no li importi gaire la llei, sempre li ha importat la justícia. ¿O ja hi ha renunciat? 

–No, no hi ha renunciat, però és un camí cap al desinterès definitiu. Quan jo parlo de la seva vellesa, en realitat no és un home vell, és un home cansat. Considera el crim sobretot un acte d’imbecil·litat. I una vida consumada al contacte continu amb determinat tipus de gent és esgotadora.

–La sensació d’envelliment ja apareix en la primera pàgina d’Una veu de nit. 

–És per destacar que el meu personatge envelleix amb les seves investigacions. Sempre l’he volgut diferenciar de personatges emblemàtics, com per exemple Maigret, que són atemporals. Pot estar ocupada França i això no l’afecta.

–Les seves novel·les sempre tenen una petita introducció, a vegades un somni, o una escena absurda. 

–Vaig introduir aquest recurs a partir de la tercera novel·la. En el 99%  dels casos, començo amb un somni que, encara que sigui d’una manera molt llunyana, té alguna cosa a veure amb el desenvolupament de la novel·la, com somnis premonitoris, impossibles de desxifrar però que després els lectors acabaran per relacionar.

–Vostè ha distingit les seves novel·les-novel·les, utilitzant la terminologia que utilitzava Georges Simenon, i les novel·les policíaques. ¿En aquests capítols introductoris aprofita per mostrar l’estil d’aquest altre Camilleri de les novel·les-novel·les? 

–Potser sí que és així. La meva escriptura ha anat evolucionant. En les obres de Montalbano he contingut molt la meva escriptura. Però, a mesura que els lectors s’han anat habituant al meu llenguatge, he anat portant més el de les meves novel·les-novel·les a l’interior de les novel·les de Montalbano.

–A Espanya es va arribar a dir que contra Franco vivíem millor. ¿Contra Berlusconi es vivia millor? 

–Ha, ha, ha, és una frase deliciosa. ¡L’esperit savi dels espanyols! En realitat, contra es viu sempre millor. Estar contra és sempre una posició còmoda. Jo sempre he sigut del partit comunista i sempre estàvem contra, contra, contra. I, una vegada que vam estar a punt de guanyar unes eleccions, un alt dirigent comunista va exclamar, terroritzat per la possible victòria: «¿Però ara què fem?».

–¿I quina opinió en té de l’actual Govern de Matteo Renzi? 

–Jo sóc antirenzià, no per cap tipus de prejudici, sinó perquè considero que tu no pots governar dient que ets d’esquerra i pactar a vegades amb Berlusconi, a vegades amb Denis Verdini. Una cosa com aquesta no m’interessa. Són compromisos bruts.

–Però potser és impossible governar sense compromisos. 

–Sí, diuen que la política és l’art del compromís. Hi estic completament d’acord. Però estarà d’acord amb mi que hi ha d’haver un límit al qual no es pot arribar. I Renzi ha superat molt fàcilment aquests límits.

–¿Hi ha alguna possibilitat que alguna cosa mobilitzi o il·lusioni els joves italians? 

–No, hi ha un allunyament de la política, ho diuen les xifres. Hi ha gent honesta a Itàlia, encara que sembli estrany, però és gent que s’ha allunyat de la política, que es demostra contínuament que és corrupta. No sempre els italians estan disposats a col·laborar en les seves marranades. Els joves es dediquen només a buscar feina i si no en troben se’n van.

–Vostè va ser un pioner a l’hora d’introduir la figura dels immigrants en les seves novel·les. ¿Com està reaccionant Itàlia a la seva arribada? 

–Quan desembarquen a Sicília, s’hi troben perfectament. En altres indrets d’Itàlia, no tant. És un gran problema que durarà i creixerà, i que Europa ha demostrat que no està preparada per afrontar. Es fa pagar a Itàlia, a Grècia, preus altíssims per aquesta immigració sense que la resta d’Europa hi col·labori. Fins i tot el final d’Europa pot acabar per produir-se per aquesta invasió pacífica.

–Escriu sobre Sicília, però fa 70 anys que viu a Roma. ¿És ja un romà o segueix sent un sicilià? 

–Sempre seré un sicilià. Vostè pot anar-se’n a viure a Nova York, però al seu interior sempre serà un català, ¿oi?

–¿És diferent veure Sicília des de la distància?

–Aquesta mirada llunyana de Sicília és perillosa, perquè com més allunyat n’estàs, més nostàlgia sents. I la nostàlgia et fa veure menys perilloses algunes situacions que ho són. Per això, en els últims anys, m’he negat a parlar de Sicília, perquè no hi visc, però sobretot perquè seria massa clement. Perquè, en la memòria, en la distància, l’afecte que sents per la teva pròpia terra et pot portar a no voler veure coses que no funcionen.

Notícies relacionades

Andrea Camilleri: "Vázquez Montalbán ha representat moltíssim per a mi"

Barcelona, capital de la innovació social

–Fa pocs mesos també es va publicar a Espanya un llibre sobre les dones, reals o imaginàries, importants en la seva vida. ¿Com reflecteix la figura de la dona en els seus llibres? 

–Acostumen a ser fortes, amb personalitat... però sembla que visquin en un món a part. A la comissaria de Montalbano no hi ha dones, i Livia viu allà, a Gènova... És que és diferent. Montalbano és perfectament conscient que si hagués de viure amb Livia la seva relació no funcionaria. La distància, el fet de veure’s de tant en tant, fa que la seva relació es mantingui viva. Montalbano és substancialment un solitari que ha trobat en la comunicació amb aquesta dona una relació en què ho és tot: és amant, és marit, és fill. Livia té aquest poder.