Joël Dicker: "La literatura ens torna la força de creure dels nens"

Tres anys després d’assaborir l’èxit per La veritat del cas Harry Quebert, l’escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) torna amb El llibre dels Baltimore / El libro de los Baltimore (La Campana / Alfaguara). El protagonista i narrador és un altre cop l’escriptor Marcus Goldman, jove i marcat per un èxit precoç com el mateix Dicker. En aquesta ocasió, Goldman, dels trivials Goldman de Montclair, Nova Jersey, recorda la seva infància i joventut al costat dels seus brillants cosins, els Goldman de Baltimore, fins que es desencadena el Drama, amb majúscules. De nou un viatge al passat es converteix en un llibre dins d’un llibre, però atenció: aquesta vegada l’autor ha passat del thriller a la tragèdia familiar. Vam parlar  amb Dicker a Madrid; demà estarà a Barcelona, firmant llibres a La Casa del Llibre del passeig de Gràcia (a les 19.00 hores).

–Aquí pesen més els sentiments que no pas la intriga.

–Sí, és cert. Els sentiments, el retrat de la gent, la construcció psicològica dels personatges. Volia que els lectors volguessin submergir-se en el llibre atrets per aquells personatges, i no només per saber qui ha fet què.

–En el llibre hi ha dues grans temes. Un, la gelosia en totes les seves formes: per la riquesa, per l’amor, per l’estatus... I tothom té gelosia de tothom.

–Com a la vida mateixa. A vegades ens fa vergonya tenir enveja, però tots en tenim. És un sentiment interessant perquè no té a veure amb l’altre, sinó amb un mateix. L’altre no és més que un mirall en el qual veurem els problemes que tenim amb nosaltres mateixos, i que desencadenaran la ràbia.

–I l’altre tema és la nostàlgia per una joventut perduda.

–És un període de la vida en el qual tot el possible. ¿Es tracta de la nostàlgia d’un temps que ja no existeix o de la nostàlgia de la capacitat d’imaginar, d’inventar-se, de somiar, perquè ja t’ha esclafat el pes de la vida? Quan els nens juguen a indis i vaquers tenen capacitat d’imaginar, de fer com si fos veritat, de sublimar-se. I això és una cosa que passa a estar amagat dins nostre. Jo crec que la literatura ens torna a fer capaços d’imaginar. Per a mi és un retorn a la força de la fe infantil.

–Fa tres anys ens va explicar que havia fet algunes concessions, com fer massa blanca la relació entre Quebert i la Nola, la noia de quinze anys, per assegurar-se que per fi un llibre seu es publiqués. ¿Ara, després del seu èxit, se sent més lliure?

–A Harry Quebert no em vaig atrevir a anar tan lluny en l’escriptura, però aquí sí que he pogut anar fins al final. Encara que al mateix temps, l’èxit també em condiciona, i ara em pregunten per què aquest llibre no és un thriller com l’anterior. Ara qui hagi llegit aquell altre volum té unes expectatives.

–El personatge d’aquest llibre, ¿podria ser Marcus Goldman o no ser-ho? Perquè a part del nom i de la seva carrera literària no hi ha gaires llaços clars entre un llibre i un altre.

–Podríem començar llegint aquest llibre i seguir amb el de Harry Quebert sense cap mena de problema . I de fet això és el que buscava. Jo volia escriure llibres independents i interdependents, projectes diferents, amb un fil conductor que és el narrador en primera persona. Marcus torna a ser el narrador, però narra històries diferents. No volia repetir-me.

–La mare de Marcus, una dona jueva bastant idiosincràtica, un autèntic personatge còmic al llibre anterior, aquí no sembla la mateixa.

–Sí, però ¿per què? Es planteja el dubte: ¿la mare de Marcus és una molèstia com la percebem a Harry Quebert? ¿O es tracta d’una mare normal com la veu el Marcus nen en aquest llibre? Les persones no només es perceben de forma diferent, sinó que mostren diferents facetes de si mateixes a diferents persones.

–A Harry Quebert ja han succeït els fets d’aquest llibre, i en aquest, ja ha escrit el llibre anterior. Resulta potser estrany que no aparegui cap traça d’un en l’altre.

–¿Per què hauria de fer-ho?

–Se suposa que ha sigut un fet important en la vida de Marcus Goldman.

–No té cap interès. Marcus explica en un lloc la història de Harry Quebert i en l’altre explica una altra història, que és la història dels seus cosins. Són parts separades de la seva vida. Repetir esdeveniments no em convenç.

–Al lector pot sorprendre’l que hagi passat d’un llibre d’intriga a un drama familiar.

–És com si li preguntés a un cuiner per què té un plat de peix i un de carn. Jo no em poso a pensar què espera el lector per oferir-li la mateixa cosa. Per a mi és el pitjor que un pot fer, quan un es repeteix una vegada i una altra. Jo el que vull és evolucionar. Com a autor, escriure sempre la mateixa història policíaca amb un crim, un poli i una investigació no em motiva, i crec que això també cansaria els meus lectors.

–Però sí que hi ha certa similitud en la fase final del llibre, amb successius canvis de punts de vista que modifiquen la nostra visió de la trama.

–L’escriptura és una mica més complexa, perquè tenim tres línies temporals, en lloc de dues. La primera part del llibre exigeix una mica més de temps per anar passant d’una a una altra. I quan arribem al final, el canvi és més ràpid.

–Fa la impressió que hagi sembrat el llibre d’al·lusions, amb noms que recorden referents de la novel·la americana o de la televisió. Un Nathan, com el Zuckerman de Roth, un autor de qui es troben altres referències, o un Saul Goldman advocat que sona molt a Saul Goodman. ¿Són petits acudits, indicis dels seus referents?

–No, en absolut, són tot casualitats. A Harry Quebert apareixia el nom del cap de la policia de Nou Hampshire. I jo no tenia la més remota idea. I Marcus Goldman és el nom del fundador de Goldman Sachs, i jo no ho sabia. És perillós anar a Google. Els noms no s’elegeixen per fer referència a res, jo els elegeixo en funció de la construcció del personatge.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–En els seus llibres sembla citar grans novel·les americanes, de Roth, de Nabokov, d’Irving, però també la ficció audiovisual. ¿Quin d’aquells models es posa vostè com a objectiu?

–Ni una cosa ni l’altra. ¿Què és el que jo vull fer? El que em ve de gust, sense plantejar-me si agradarà o no. I crec que es tracta d’una barreja de coses que m’apassionen, m’agraden, m’interessen o conec. El que em dóna el ritme, la intriga i el color al llibre. Però no parteix d’un format predefinit, perquè llavors ens limitem, ens encasellem.