Crònica d'un home humiliat

Ens hauríem de remuntar fins a El lloro de Flaubert per trobar, en el riquíssim camp semàntic barnesià, un gloriós antecedent a la magnífica El soroll del temps. En el seu debut novel·lesc, més lúdic i conscientment postmodern que el text que ens ocupa, l’escriptor britànic es divertia de valent amb la biografia de l’autor de Madame Bovary per dur a terme, sottovoce, una intel·ligent reescriptura de la literatura, realista i subjectiva, que sempre li ha interessat. El soroll del temps vindria a ser una versió crepuscular d’aquella, en què el joc metaliterari ha sigut substituït per una reflexió sobre la relació de l’artista amb el poder a través d’una ficció biogràfica que, lluny de ser exhaustiva, pretén, en tres actes, mostrar qui és el previsible guanyador en aquesta decisiva partida d’escacs entre la llibertat de l’individu i la repressió de l’Estat.

D’aquesta manera, Julian Barnes s’atura en tres moments congelats en el temps, i separats per el·lipsis com a abismes, de la vida del músic Dmitri Xostakóvitx. A l’autor de La mesa limón li interessa explicar les estratègies de supervivència del compositor rus davant l’aparell ideològic de Stalin i, des d’aquella presó interposada pel control de l’Estat, testar fins a quin punt un artista que ha perdut tot respecte per si mateix pot seguir creant obres mestres. És clar, un artista no té per què ser un heroi, com Emma Bovary no tenia tampoc per què ser una heroïna. 

ESTIL INDIRECTE LLIURE / Barnes, que treballa la prosa amb precisa elegància, escriu en tercera persona com si fos en primera, amb un estil indirecte lliure tan flaubertià que li permet transformar un personatge real en un personatge de ficció, imaginar-se com va ser la seva conversa telefònica amb Stalin, reproduir, com si estigués al seu cap, el seu automenyspreu i la seva autocompassió, amb una prosa desproveïda de tota pompa, i a la vegada celebrar el seu autèntic compromís amb la música, malgrat que el poder perverteixi el seu sentit dins de l’esdevenir de la història.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

«L’art és el murmuri de la història que se sent per sobre del temps. L’art no existeix per amor a l’art: existeix pel bé de la gent. Però ¿quina gent i qui la defineix?!». A algú que es considera un «geperut moral» li costa trobar la resposta, saber si és més perillós que el poder menyspreï o admiri la seva música. En mans de Barnes, Xostakóvitx és un personatge tràgic, gairebé shakespearià, que només existeix per ser humiliat amb l’amenaça de l’exili, humiliat al pronunciar discursos per acontentar el partit en una devastadora visita als EUA, humiliat quan el partit el sedueix, que és el mateix que l’obliga, perquè s’hi afiliï, perquè combregui amb carnet.

 El soroll del temps acaba, per descomptat, amb una reflexió sobre la mort («era l’última, irrefutable ironia de la seva vida: que al permetre-li viure l’havien matat»), que ja recorria la seva anterior i molt bella novel·la, El sentido de un final. També molt breu, com aquesta: però per a què estendre’s quan està tot dit, quan la música és només música, quan la literatura només es pertany a si mateixa. Potser estàvem equivocats, i la partida d’escacs no la va guanyar el poder.