El viatge més llarg de Manu

Estem davant un llibre imprescindible, tant com a model de periodisme ben fet com de literatura de viatges. Ediciones B acaba de reeditar-lo i sobren els motius per celebrar-ho, ja que El camino más corto, de Manu Leguineche (Arrazua, 1941-Madrid, 2014), publicat per primera vegada el 1978, hauria de ser, tal com diu Enric González, «de lectura obligatòria per a tots els estudiants de Periodisme». Al llarg de més de 600 pàgines, relata una volta al món en 4x4 que va durar més de dos anys. Hi van participar tres periodistes nord-americans, un fotògraf suís i un jove Leguineche que llavors tenia tan sols 23 anys. L’objectiu de l’expedició, batejada com a Trans World Record, era batre la marca de 33.790 quilòmetres que havia establert en la seva volta al món el britànic Peter Townsend. Ho van aconseguir, batent el rècord en gairebé 5.000 quilòmetres, però llegint el llibre tens la impressió que la marca era el que menys importava. El més important van ser les nombroses aventures que van viure en aquell llarg camí que, partint d’Espanya, els van portar per terres de l’Àfrica, l’Àsia, Austràlia i Amèrica.

    El llibre s’obre amb una cita del filòsof Hermann Keyserling: «El camí més curt per trobar-se a si mateix fa la volta al món». I, a partir d’aquí, comença una glorificació del viatge que, segons l’autor, «s’ha convertit per a molts en recerca desesperada de paradisos perduts que ja no existeixen, en una prova d’un mateix, en una fugida».

    Leguineche estava estudiant a la universitat el 1965, manifestant-se pels carrers de Madrid contra el franquisme, quan li va arribar l’oportunitat de participar en l’expedició. No sabia conduir ni tenia coneixements de mecànica, ni de cuina ni de medicina, però «sabia jugar al mus i al futbol, cantar cançons en eusquera, escriure reportatges i altres coses igualment inútils i gens pràctiques per fer una volta al món».

Reclutat gràcies al vi

El cap de l’expedició, Harold Steven, no ho veia clar, però quan Manu va arrencar a cantar, després d’unes quantes ampolles de vi en una taverna de Madrid, va aconseguir convèncer-lo que podia ser un bon fitxatge. «Aquella nit de porrons i truita –escriu Leguineche– estava lluny de saber que en l’espai de més de dos anys de viatge pel món vendria pastilles amb els mercaders xinesos a Tailàndia, un mico es menjaria el meu passaport a Bangkok, anunciaria l’inici de la fi de la monarquia a Líbia, caçaria (és un dir) un tigre a Bengala, gasela al Sàhara i el cangur a Austràlia…».

Notícies relacionades

Mor el periodista Manu Leguineche als 72 anys

Barcelona, capital de la innovació social

    El llarg viatge va començar travessant l’estret cap al Marroc i viatjant després per terra cap a Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte i molts altres països. El problema era que en aquells moments hi havia guerra en 35, 29 dels quals estaven en la seva ruta. Hi va haver accidents, retards, avaries, frenades burocràtiques, discussions i molta aventura.

    Estant a Austràlia, li van proposar escriure cròniques sobre la guerra del Vietnam, i se n’hi va anar. Havia nascut un formidable reporter. Dotze anys després, portat per la nostàlgia, va escriure aquest clàssic de la literatura de viatges que ha marcat diverses generacions.