Coldplay brilla a Montjuïc

A Coldplay l'escenari li queda petit i s'ha decidit a annexionar l'estadi sencer, amb les seves grades i el seu públic fent brillar els milers de polseres repartits abans del concert perquè així el panorama llueixi com una constel·lació, un Sky full of stars, verdes, vermelles, blaves, a joc amb el seu pop cada vegada més ple de coloraines. L'Estadi Olímpic va ser seu completament, aquest dijous, en el primer dels seus dos concerts a Barcelona, úniques parades a Espanya de la gira de A head full of dreams.

Amb 25 minuts de retard, una vegada tot el públic havia aconseguit superar el via crucis de cues i controls de seguretat, redoblats en els macroconcerts dels últims temps, va sortir el grup de Devon, Regne Unit, al so de la cançó que dóna títol al nou disc, una barreja d'U2 i Simple Minds que va venir emmarcat en les primeres salves de pirotècnia i davant un oceà de braçalets il·luminats. Sí, el color és el concepte, i sí, Coldplay no és dels que reserven l'eufòria per als bisos. El concert en el seu conjunt va tendir a una textura entusiasta, com si tot ell hagués passat per un d'aquells filtres que forcen els colors de les fotos i que aconsegueixen que quedin precioses però una mica irreals.

MÚSICA DE GRAN FORMAT

El procés ordinari és que el grup que agrada molt, moltíssim, es troba un bon dia que pot omplir un estadi, però des de fa un temps amb Coldplay fa la impressió que el procés és invers, sembla que l'objectiu és l'estadi, i la música, la intermediària, dissenyada amb aquesta intenció. A head full of dreams va presumir a l'Estadi de les seves propietats per ser corejada, celebrada, per les multituds, amb atmosferes assolellades i tornades compartibles. El contrast d'aquest material, com Every teardrop is a waterfall, carregada de confeti, amb les cançons dels seus primers temps es va apreciar quan, en el primer tram del repertori, van caure Yellow i The scientist, amb acords gruixuts de la guitarra de Jonny Buckland. I amb un Chris Martin que va cantar amb sentiment, potser recordant els temps que les cançons de Coldplay s'expressaven des de dins cap enfora, sense pensar en el paper que podien exercir en el meticulós guió d'un concert d'estadi. El cantant es va expressar en un voluntariós espanyol, potser reforçat en la seva gira llatinoamericana recent. «Bona nit, amics, molt feliços de ser aquí a la seva bonica ciutat, Barcelona», va saludar educadament.

PUNTS DE LLUM

A l'escenari alternatiu, unit per una llarga i curvilínia passarel·la, es van personar els músics per a un set de menys octanatge, no l'anomenarem intimista per no humiliar en excés el diccionari. Everglow, Ink i Magic amb instrumentacions semiacústiques. Exercici breu: Clocks, notable clàssic, va reprendre el rumb amb la seva hipnòtica seqüència de piano. Grans, canviants, extensions de punts grocs, violetes, a la pista de l'Estadi. Martin va seguir mostrant la seva extrema cordialitat. «Moltíssimes gràcies, amb tot el meu cor».

Més enllà d'aquests ocasionals viatges als primers discos, el gruix del repertori va ser modern i, per tant, molt diferent del del concert del 2009 al mateix recinte. També va ser més satisfactòria la qualitat del so, que aquella vegada va provocar queixes del públic. Coldplay va practicar un perfeccionisme tècnic en línia amb les exigències d'aquelles lluminoses cançons de nova factura, com Hymn for the weekend, una de les més aconseguides, i l'extravertida, exòtica, Adventure of a lifetime, que va donar peu al llançament de grans quantitats de globus. Multicolors, és clar. Entre les dues peces, una versió de Heroes, de David Bowie, de trajecte in crescendo, amb la línia de guitarra original de Robert Fripp feliçment respectada per Buckland, i la guardiolesca Viva la vida, amb l'Estadi dret i Chris Martin corrents al llarg de la passarel·la amb una estelada subjectada als pantalons.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Temps de bisos i el grup mirant cap enrere a Don't panic i un See you soon que Martin va pilotar amb la guitarra acústica. Amazing day, del nou disc, va portar un Coldplay en mode majestuós, amb aquella èpica suau en la qual sembla sentir-se tan a gust. Després, A sky full of stars, el moment més feliç del seu anterior disc, Ghost stories, amb la seva base house reforçada amb extra de bombo i convidant a buscar la bellesa al cel o en la mateixa visió d'un Estadi Olímpic amb milions de partícules de confeti sobre els nostres caps.

Punt final amb Up&up i més pirotècnia per segellar una nit de tons vius, esteticisme i celebració compartida, els valors als quals Coldplay ha volgut unir el seu destí.