Mary Beard: "És important no admirar els romans"

La britànica Mary Beard (Much Wenlock, 1955), catedràtica de Clàssiques a Cambridge, s’ha convertit en la principal divulgadora del món romà al Regne Unit. Allà la televisió pública sí que produeix sèries com les que ella ha presentat, i la BBC hi posa al capdavant els màxims especialistes en la matèria, es pentinin o no; Beard s’ha convertit en una àcida polemista a les xarxes socials contra els trolls que l’han criticat per no tenir l’aspecte físic habitual en les presentadores de TV. A Pompeya: vida y muerte en una ciudad romana (2010), Conoce a los romanos con Mary Beard (2012), Pompeya: nuevos secretos revelados por Mary Beard (2016) i Ultimate Rome (2016) ha aconseguit combinar l’erudició i la incorporació del feminisme a l’estudi de l’antiga Roma amb la capacitat divulgativa. Per aquest motiu, la setmana passada va ser guardonada amb el premi Princesa d’Astúries de ciències socials. A Espanya, de totes maneres, podem trobar la major part dels seus llibres publicats per l’editorial Crítica, amb títols com Pompeya, historia y leyenda de una ciudad, La herencia viva de los clásicos, El triunfo romano i el recent SPQR, una història de Roma des del seu naixement fins a l’edicte de Caracal·la, el moment en què, al concedir la ciutadania a tots els habitants de l’imperi, segons la seva autora, la Roma clàssica passa a convertir-se en una altra cosa. Al cap d’unes hores que rebés la notícia, Beard va trobar un moment per contestar algunes preguntes.

–Vostè explica a SPQR que el món romà aixeca tota una sèrie de sentiments: imaginació, fantasia, horror i diversió.

–Així ho crec.

–¿Amb això n’hi ha prou per explicar l’interès que susciten els seus programes de televisió? ¿Quin enfocament és necessari per captar l’audiència com vostè ha fet?

–No crec que sigui difícil que la gent s’interessi pels romans si expliques la història correctament. Les audiències populars són intel·ligents. ¡L’important és no tractar-les com si fossin estúpides!

–La ficció ha sigut sempre una altra forma de divulgació de la història de Roma. Són els casos de Yourcenar, Graves i Vidal, i també de Lindsey Davis i Simon Scarrow, o els pèplums del cine i la TV. ¿Han servit per alimentar aquest interès o per difondre errors?

–Realment han ajudat a difondre aquest interès (i sempre podem recordar Shakespeare). I ho aplaudeixo, sempre que no els tractem com si fossin veritat.

–A SPQR

–Vull dir que si llegim discussions dels antics sobre controvèrsies com les llibertats civils o els drets ciutadans o l’imperialisme, llegim anàlisis agudes que ens fan pensar més. Quan Tàcit va escriure «Creen un desert i l’anomenen pau», parlant de l’imperialisme romà, està assenyalant unes qüestions incòmodes i deures que avui són rellevants.

–Per exemple: ¿si extremem els paral·lelismes amb aquest punt de vista clàssic de les hordes bàrbares amenaçant les fronteres de l’imperi, no estem fent res més que alimentar pors i prejudicis?

–És massa simple pretendre que el final de l’imperi va ser causat per les invasions bàrbares. Això és només cert en part (l’imperi oriental va sobreviure fins a l’any 1453). Molt pocs estudiosos del món clàssic argumenten ja d’aquesta manera.

–És difícil no ser conscient de l’herència de Roma a Itàlia o en qualsevol altre país mediterrani. ¿I al Regne Unit, fins a quin punt hi ha aquesta sensació de continuïtat?

–El Regne Unit encara té una dependència geopolítica de Roma. ¿Per què és la capital Londres, estant situada en un lloc tan poc convenient? Perquè els romans la van posar allà.

–Si els nostres orígens no estiguessin tan profundament arrelats a Roma, potser veuríem l’expansió del seu imperi d’una forma molt similar a altres genocidis de la història.

–Crec que és important no admirar els romans. Van ser brutals, si no genocides fins i tot. Però tot i així podem seguir considerant-los interessants.

Notícies relacionades

'¿Qui és Flavia Albia?', per Lindsey Davis

La guerra, un espectacle multiusos

–Al pròleg del seu llibre assenyala el cabal incessant de noves investigacions sobre el món clàssic. ¿Quins són els principals nous punts de vista que han alimentat aquestes investigacions?

–Hi ha dos punts de vista. Part de tot aquest nou coneixement ens parla de què menjava la gent, on vivien, etcètera. Però els principals avanços sempre vénen de fer-nos noves preguntes sobre el món antic.