Pòrtic de Primavera Sound amb caràcter

Si certs extremismes sonors cauen avui sobre una audiència curada d’espants és perquè en altres temps figures com, per exemple, Genesis P-Orridge i la tropa de Mar Otra Vez es van dedicar a l’esport d’explorar límits. Tots dos van posar dilluns a Apolo un pròleg aïrat i a la vegada historicista a un Primavera Sound que obrirà formalment demà la seva nova edició al Fòrum.

 Mar Otra Vez va ser una raríssima flor del rock experimental espanyol de mitjans dels 80, i la seva primera obra, el minielapé 'No he olvidado cómo jugar embarrado / Fiesta del diablo y el cerdo', publicada per la indie primigènia Gasa, va cridar l’atenció per la seva vehement manera de jugar amb imatges poètiques gairebé impossibles en precís diàleg amb guitarres trastornades. Plàstica que després Javier Corcobado (veu, saxofon, bidó de gasolina) va desenvolupar pel seu compte fins a convertir-la en un exclusiu clixé, i que a Apolo es va mostrar en brut, conservant les seves brusques inflexions i els seus histèrics udols. La versió original.

PLAER AMB DOLOR

El recompost quintet va entrar en escena a cavall de la guitarra 'psychobilly' de 'Jonas' i d’aquí a 'He matado a  mi hermana', 'Hé', 'Ladra'... Centrant-se en el temari d’aquell disc, reeditat en el seu 30è aniversari, tot i que modificant després una mica l’ordre de les cançons i deixant per al final 'Canción pequeña II', cabaret sinistre amb simpatia per The Stooges i un Corcobado que va alternar les bufades de saxo amb la teatralitat pertorbada («cruzo una puerta, otra, otra, otra...»). Material angoixant, emparentat amb el primer Nick Cave (i amb el Tom Waits drapaire) i en el qual poques llicències agradables surten gratis. «Las paredes nos aplastan mientras nos besamos», es delia Corcobado a 'Ámame'.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I del turment interior a la mística estepària de Genesis P-Orridge i la seva nova versió de Psychic TV, coneguda també com a PTV3, més a prop que als 80 d’una idea de banda de rock convencional, bateria acústica inclosa. P-Orridge va irrompre amb maneres de guru en una versió de 'Jump into the fire', de Harry Nilsson, monòton i alimentant un paisatgisme psicodèlic molt de The Doors.

L’exmembre de Throbbing Gristle va evitar la nostàlgia perquè se sent en una altra fase vital, tot i que es va avenir a viatjar fugaçment als 80 per repescar 'Just like Arcadia' («és una cançó molt antiga, no havíeu ni nascut»), però amb guitarres rockeres que van tergiversar el seu originari encant fred i sintètic. Aquest és un altre Psychic TV, una banda que semblava dialogar amb forces còsmiques en la lletania de 'Burning the old home' i que es va assentar en un tremendisme espiritual a 'Greyhounds of the future' i 'After you’re dead', she said per culminar el concert cara a cara amb els abismes.