Els gurus del Primavera

Les aparatoses xifres de públic de Primavera Sound són el resultat de la gradual construcció d'un relat del rock alternatiu en què Radiohead ocupa un espai central. El grup que, segons va dictaminar fa dos anys la publicació britànica 'New Musical Express,' és el més influent de l'actualitat, va tornar ahir a la nit a Barcelona, després de vuit anys d'absència, i no és estrany que se li dispensessin honors de gran patriarca d'aquest imaginari cultivat any rere any pel festival.

Radiohead no és com Coldplay, una banda que va caure enamorada de l'estadi, i manté els impulsos més bàsics a ratlla, de manera que, per a ells, oferir un concert de grans èxits seria segurament una tremenda vulgaritat. Així va ser al Fòrum, on va entrar en matèria amb cinc cançons seguides del seu nou disc, publicat fa menys d'un mes, 'A moon shaped pool'

ENTRE OMBRES

Concert fidel al que sempre ha sigut Radiohead: un grup que es fa una mica l'enigmàtic, que es delecta en un reflex lleument torturat de si mateix. Que rebutja el culte a la imatge i envolta les seves posades en escena en ombres, feixos de llum dispersos i pantalles que mai mostren els músics sinó construccions abstractes. El gran espai del Fòrum, i una sonorització de volum sensiblement baix, va complicar la recepció dels moments més delicats, en què qualsevol conversa pròxima podia impedir sentir el grup.

CARN FRESCA

La gira actual, que va començar fa uns dies a Amsterdam, els torna als escenaris després d'un silenci escènic de tres anys i mig. I vam veure un Radiohead, com altres vegades, al límit de la seva afectació lírica però també inquiet i expansiu. En aquesta línia van estar les primeres peces, des de la intimidant 'Burn the witch',a través de la suavitat de 'Daydreaming'i 'Decks dark',Decks dark' el folk ennuvolat de 'Desert island disk'i els bucles a l'estil Stereolab de 'Ful stop', amb sentits gemecs de Yorke.

Aquest és un grup en què tots treballen i cap instrumentista pot tirar de pilot automàtic. El repertori no és estable, i hi va haver incursions en discos com Kid A (The national anthem) i Amnesiac (Pyramid song), així com una raresa dels 90, Talk show host. El cançoner més cèlebre, el d'OK computer, s'obria pas, al tancament d'aquesta edició, amb l'encantada No surprises.

El grup d'Oxford va ser l'Himàlaia d'una jornada en la qual hi va haver gairebé de tot, exotismes inclosos: la turca Selda Bagcan, 45 anys de carrera a les espatlles i un compromès currículum (va ser empresonada als 80 pel règim militar), que va lluir aires d'encantadora mestressa de casa i va fer ballar amb els seus ritmes orientals d'original tractament, barrejant guitarra elèctrica, llaüt i saxo. Temperament vocal sense malabarismes.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

A l'Auditori Rockdelux, ple a vessar de Cabaret Voltaire, donant suport al seu retorn després de dues dècades d'inactivitat. Richard H. Kirk va optar per un menú radicalment modern, amb material nou que va reflotar la seva marca històrica en l'electrònica de Sheffield, amb simpatia original pel dadaisme i serrells industrials, en un espectacle audiovisual obsessiu amb insinuacions polítiques.

Robert Forster va tenir menys quòrum, encara que el mig pati de butaques ocupat el va recolzar amb calidesa en una sessió a l'altura del seu prestigi. Lluint el seu recent 'Songs to play' i imprimint una barreja de severitat i emotivitat, movent-se del lirisme a l'obscuritat en peces com 'Heart out of tender' i les cites a The Go-Betweens, 'Finding you' i 'Too much of one thing' Un altre de la seva cinquena, també ex d'un vehicle venerable, Everything But The Girl, Ben Watt, va mostrar entitat entre els plecs de 'Fever dream', amb elaborades trames de guitarra de Bernard Butler, qui va ser component original de Suede. Molta credencial sobre la taula, sí, però res de supergrups de fireta: amb sentit i sensibilitat.