Carlos Giménez: "Em dolen els corruptes, però encara més la gent que no protesta"

«Jo crec que la vida, si no és dignament, no val la pena viure-la. Hauríem de ser capaços d’escollir el moment de posar fi a la nostra vida» si només «ens espera la decadència i el deteriorament» abans d’iniciar «el descens a la decrepitud i a la llàstima». Són paraules dels protagonistes de Crisálida (Reservoir Books), pertorbadora, commovedora i íntima nova obra de Carlos Giménez (Madrid, 1941), que aquest indiscutible mestre del còmic subscriu plenament. I, als 75 anys, reflexiona sobre la soledat, la mort, la vellesa i el món i la societat que l’envolta.

    És autor de cròniques de referència (totes reeditades en volums integrals a Debolsillo) que recuperen la memòria històrica de tot un país, a més a més de l’autobiogràfica, com Los profesionales (les interioritats dels dibuixants que, com ell, es van forjar als anys 60 a l’agència Selecciones Ilustradas, de Josep Toutain), Barrio (la seva adolescència en el Madrid dels anys 50), 36-39. Malos tiempos (crònica de la guerra civil des de la mirada del que pateix) i Paracuellos (la seva infància en els rígids hospicis de l’Auxili Social franquista, premiada a Angulema i de la qual el novembre vinent celebrarà els 40 anys amb una setena entrega).

    Ara, després de les recents Pepe (sèrie homenatge a la genialitat del seu col·lega Pepe González, el millor dibuixant de Vampirella) i La peste escarlata (versió indignada d’un relat de Jack London) –totes dues a Panini–,

ha creat un joc de miralls entre un dels seus àlter egos, Tío Pablo, i l’àlter ego d’aquest, Raúl, que afirma: «Comencem a morir-nos el dia que comencem a pensar seriosament en la mort». Aquell dia, aclareix, comença a formar-se al nostre voltant «la crisàlide», una closca que creix, s’endureix i ens empresona. El personatge té «els seus amics, la seva feina i els seus afectes» i només vol que el deixin en pau: «Sóc conscient que em queden pocs anys de vida. El meu temps el necessito per treballar. Hi ha moltes historietes que encara m’agradaria escriure i dibuixar». No obstant, a l’altre costat del mirall, Giménez, tot amabilitat, troba temps per respondre a unes preguntes.

–A través del seu àlter ego, Tío Pablo, i l’àlter ego d’aquest, Raúl, amb qui crea un joc de miralls, ¿estem veient les pors i angoixes, i les rebel·lies, de Carlos Giménez? ¿No li provoca un cert pudor despullar la seva ànima així?

–Amb bastanta freqüència m’han titllat, potser amb raó, d’impúdic. Quan explicava les desventures dels nens dels col·legis interns de l’Auxili Social [a Paracuellos], hi havia persones que se sorprenien que jo no m’avergonyís de reconèixer que havia estat intern en una institució de caritat de l’Estat. «Això la gent no té per què saber-ho». Al contrari, jo penso que aquestes són precisament les coses que la gent ha de saber, les coses que realment valen la pena ser explicades. Per «llars» internes similars a les que he conegut jo hi han passat molts milers de nens. És sa i saludable parlar-ne, que se sàpiga. De la mateixa manera succeeix amb les coses de què parlo a Crisálida. No haurien de considerar-se només coses meves personals. Són, en canvi –m’imagino que no en tots els casos–, el que pensen i senten, el que temen –encara que gairebé ningú ho digui– la gran majoria de les persones de la meva edat quan es van acostant al moment del final de la funció de les seves vides. No està malament parlar-ne.

–Com Raúl, ¿sent més por de la soledat que de la mort?

–Jo no tinc por de la soledat, m’agrada viure sol. Però he conegut la soledat profunda i puc parlar-ne amb propietat. I tampoc tinc por de la mort. De totes maneres, per comprovar la veracitat d’aquesta segona asserció caldrà esperar que arribi el moment en què comenci a abaixar el teló i m’hagi d’enfrontar en carn viva a la crua veritat. Potser resulta que després no és tot com jo dic ara i no sóc tan indiferent.

–¿Li dol tant el món en què vivim, on, diu, tothom menteix? No deixa canya dreta –empresaris, capellans, polítics, els bancs, l’ONU, el rei...– i defensa «la gent senzilla, els que pateixen, ploren, passen gana o moren». ¿Creu que la rebel·lia, la protesta i el compromís són avui més necessaris que mai?

–Sí, em dol profundament el món en què vivim. Sí, s’ha de protestar. I em dol especialment la gent que no protesta. Em dolen els corruptes i els que roben i estafen, però em dol encara més la gent mansa. Parar l’altra galta és falta de dignitat.

–Carrega també contra els que maten en nom de la religió i s’indigna parlant de Charlie Hebdo. ¿Què va sentir aquell dia?

–És la segona vegada que una revista o editorial amb la qual jo col·laboro pateix un atemptat sanguinari. Primer va ser El Papus, la revista d’humor que els de Cristo Rey van rebentar amb una bomba. I aquesta segona vegada ha sigut Charlie Hebdo, la revista d’humor que els gihadistes d’Al·là van sembrar de cadàvers. ¿Què tenen en comú aquests dos grups d’assassins? Que no suporten l’humor i que tenen un déu en nom del qual matar. No m’agraden les religions. Cap. Les religions han causat més sang al llarg de la història –i en segueixen causant– que totes les epidèmies i les catàstrofes juntes. El món estaria millor sense religions.

Notícies relacionades

La vareta màgica de Pepe

Carlos Giménez, a l'Olimp de la historieta

–Segueix al peu del canó. ¿«Fer tebeos» el manté viu en tots els sentits?

–A aquestes altures de la meva vida, tot el que podia fer ja ho he fet i tot el que no he fet ja no ho puc fer. Ara estic en la fase de «No puc fer el que vull però puc no fer el que no vull». I això és el que procuro i el que intento: no fer res del que no vull fer. És veritat que cada vegada m’interessen menys coses, però també ho és que, el que de veritat m’interessa, cada vegada m’interessa més. I una de les coses que més m’interessa és seguir escrivint i dibuixant els meus tebeos.