¿Com és possible que un noi del Bronx es convertís en Don DeLillo?

Tot i que les seves novel·les estan alimentades subterràniament per tot tipus de teories i construccions filosòfiques no hi ha un escriptor menys disposat a interpretar la seva pròpia obra que Don DeLillo. Les conjectures de la conspiració, les brillants idees que sostenen l’art més conceptual, i una certa ciència-ficció que es podria dir que és pròxima a Ballard, aquella que diu que el futur ja és aquí; no vol parlar de res d’això. Si ens creiem un dels més grans i respectats autors nord-americans, la seva escriptura sorgiria d’una espècie de trànsit en què les paraules i les seves poderoses i inquietants imatges (es podria dir que sorgides de realitats alternatives) apareixen com per encantament. «No ho sé ben bé» és una de les falques que es repeteixen en la conversa mantinguda per l’escriptor amb un petit grup de periodistes en la seva visita a Kosmopolis.

No hi ha millor festival per rebre un autor que va titular una de les seves novel·les Cosmòpolis, potser la millor lectura per assabentar-nos de per què estem com estem en aquest caòtic segle XXI. A la seva novel·la més recent, Cero K (Seix Barral), l’escriptor torna a donar voltes al tema de la mort, una tornada habitual en les seves obres, en una història sobre com la criogènesi (la congelació dels cadàvers) oferirà a la humanitat una nova oportunitat de burlar la mortalitat, encara que molt probablement això que molts anomenen ànima es quedarà pel camí. L’amabilitat de DeLillo contrasta amb aquella llegendària urticària que, diuen, li produeixen les entrevistes. D’aquí ve que corri el rumor que a les seves targetes de visita digui: «No vull parlar d’això». ¿Mite o realitat? La segona cosa. Té aquesta targeta i la regala com una burla subterrània als periodistes. «En realitat data dels anys 70 i era una estratègia per treure’m de sobre els agents immobiliaris que m’incitaven a comprar».

–Vostè ha disseccionat en moltes de les seves novel·les les pors col·lectives de la societat nord-americana. ¿Què diu aquesta nova novel·la sobre aquestes pors?

–La meva idea en aquesta novel·la era més aviat global. Volia parlar de l’extensió de la vida. Vaig imaginar Convergència, un lloc concebut com una instal·lació subterrània situada en un lloc molt remot, l’Uzbekistan, on no s’apliquen les lleis. El cor de la novel·la segueix la història del pare del protagonista que de forma voluntària decideix acompanyar la seva dona, malalta terminal, en el procés de criogenització, encara que ell no estigui malalt ni sigui gaire gran.

–¿Vol dir que estem abocats a la deshumanització? Els seus personatges semblen morts en vida.

–La ciència i la tecnologia sempre han buscat alguna cosa que fins ara no havia passat mai en la història de la humanitat. La idea que la ciència pot allargar la vida. Tant els científics com els filòsofs s’han preguntat sempre per què morim. ¿Hem de fer-ho perquè així ha sigut des del principi de la humanitat? Sembla que els científics no ho accepten. Si la tecnologia fes possible que visquéssim més, ens apuntaríem de bona gana a aquesta possibilitat.

–Es podria dir que Ruido de fondo  presenta la mort com una presència, que Submón ho fa com una amenaça i que aquí apareix com una paròdia. ¿Accepta la idea?

–El lector és molt lliure de pensar això. Però no és la meva manera de treballar. El que faig és imaginar els personatges en tres dimensions i seguir-los a través del llenguatge. I això és el més agradable, treballar amb el llenguatge, que és com si una força se m’imposés. El secret de l’escriptura és senzillament el llenguatge.

–Una vegada va assegurar que escriure és una forma concentrada del pensament.

–La relació entre els pensaments i el llenguatge és molt estreta i, en certa manera, misteriosa. Encara utilitzo una màquina d’escriure manual i només escric mitja pàgina en cada foli, això em permet visualitzar millor el que he escrit. Vaig començar a fer-ho a la dècada dels 80 i encara segueixo així.

–Ja bastantes novel·les, probablement les que ha escrit al segle XXI, que el sentit de l’humor brilla per la seva absència. ¿A què obeeix això, té a veure amb un sensació íntima, amb un reflex social o és més aviat una imposició creativa?

–No hi ha res en la meva vida que expliqui això. De fet, quan hi ha humor en les meves novel·les és perquè el personatge vol que sigui així. Jo no forço res. No em considero un escriptor còmic, però de vegades els meus personatges sí que  ho són.

–La novel·la també s’interroga sobre quin paper tindria la religió en una societat en què no existís la mort.

–Això és molt complex i també molt profund. És probable que desaparegués la noció de vida espiritual si visquéssim 300 anys, potser es desenvoluparia algun tipus d’emoció global que no sabem ben bé què seria. Hi ha científics que han estudiat aquest tema, però jo no volia fer gaires investigacions. Sabem que existeix aquest tipus d’instal·lacions de criogènesi i que els científics desenvolupen els seus estudis gràcies a situacions molt semblants a la que relato al meu llibre.

–¿No es va sentir temptat de visitar algun lloc d’aquest tipus? Crec que a Texas n’hi ha un.

–Convergència pertany a la imaginació. Jo el vaig visualitzar com si fos una pel·lícula d’Antonioni. Vaig voler mostrar-lo com una paradoxa.

–Una paradoxa que té també un caràcter artístic, un tema que és al darrere dels seus últims textos.

–Sí, el lloc és com una obra d’art gegant i subterrània. Cap al final de la novel·la, el narrador es troba en una habitació amb miralls a les parets i en aquells murs hi ha també quadros amb la imatge de l’habitació. És una paradoxa visual que no sé interpretar però que expressa bé la instal·lació que és Convergència.

–¿Creu que DeLillo s’ha convertit en una pedra de toc per valorar els nous escriptors?

–Jo no sé com em veig a mi mateix. De fet, em sorprèn el que ha passat amb la meva vida. ¿Com és possible que un nen italoamericà del Bronx es convertís en Don DeLillo? Acostumo a tornar de tant en tant amb els vells amics del meu barri, ens reunim i sopem. I jo sóc igual que ells. Igual que el mecànic, l’electricista i el lampista. Però com he arribat fins aquí és un misteri.

–¿Quan van caure les Torres Bessones va sentir que la realitat estava copiant els seus llibres?

–No en vaig ser gaire conscient. No era la meva intenció. Ni tan sols vaig pensar que Submón, que es va publicar el 1997, tenia a la portada la imatge de les Torres Bessones. Només me’n vaig adonar quan un amic em va telefonar al cap de pocs dies per dir-m’ho.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Fa dos anys, Philip Roth va anunciar que es retirava de l’escriptura. Vostè complirà 80 anys al novembre. ¿Ha pensat a retirar-se?

–És clar que els anys m’afecten, perquè en aquesta última novel·la hi he invertit molt més temps del que solc dedicar a altres de molt més extenses. Així que quan tingui temps per posar-me a escriure no sé si tindré una idea en aquell moment. Espero que sí. No tinc intenció de retirar-me, però serà necessari que la idea sigui d’aquelles que fan que valgui la pena continuar.