Jean-Michel Jarre: "Em sento orgullós d'iniciar la meva nova gira al Sónar"

Va començar en una banda de garatge, però aviat va decidir passar-se al costat de l’experimentació, sense deixar de costat l’empenta pop. La seva música de sintetitzador estranya però enganxosa es va convertir en fenomen global a partir d’Oxygène (1976), i Jarre va consolidar la seva fama amb concerts èpics en què regnava el làser. Hi ha intriga per saber què oferirà al Sónar divendres que ve, dia 17, en l’arrencada de la gira de presentació d’Electronica, un díptic col·laboratiu que l’ha ocupat quatre anys.

–¿Quin criteri va seguir per triar els artistes convidats al seu nou projecte? ¿Va fer una llista de desitjos i va encreuar els dits?

–Va ser del tot subjectiu, va venir del cor. Volia fer un disc on es pogués unir gent de diverses generacions. Si aquests artistes tenen res en comú és el meu amor per la seva música, el respecte que sento per ells. Tots els meus desitjos es van complir. D’una primera llista, tots van dir que sí; em vaig veure obligat a deixar de pensar en altres.

–Els últims anys, molts artistes joves han reconegut la seva influència. ¿N’era conscient d’això?

–No, no es pensi. Els artistes no ens diem coses sense conèixer-nos. Si em vaig acostar a Rone, Gesaffelstein o Fuck Buttons no va ser perquè sabia que eren fans meus, sinó perquè jo era fan d’ells.

–I vostè volia arribar a conèixer aquests artistes. Però conèixer-los de veritat.

–Aquesta era la idea i la vaig seguir de manera sistemàtica. No volia relacionar-me amb ells a través de mànagers i advocats. Volia crear un llaç, un verdader nexe, a través del treball pròxim.

–¿Què va aprendre de l’experiència?

–Per exemple, que tots, i dic tots, tenim el nostre secret per treballar el so. També que per a tots, el mètode s’inicia sempre al mateix lloc: davant d’una pàgina en blanc i amb el temor de com continuarà això. Et tornes humil, et fas petit. En això no importa l’edat, el país ni l’estil.

–¿I de quina manera solien arrencar aquestes col·laboracions?

–Sempre des d’una maqueta feta per mi. En aquesta maqueta hi havia un principi de melodia, una idea del beat. Però jo animava a desfer-se de l’esbós per començar de zero. Era només una proposta. Ells insistien a afegir-hi alguna cosa. D’aquí ve que els temes acostumin a sonar un 50% a mi i un 50%, a ells.

–¿Com va sorgir l’opció de col·laborar amb Edward Snowden? De tot el repartiment, deu ser el nom més sorprenent.

–Quan estava promocionant Electronica 1: The time machine (2015) vaig conèixer el cap de cultura de The Guardian. Després que em fessin una llarga entrevista, li vaig comentar que em venia de gust parlar d’una cosa que no era el meu disc. Quan li vaig preguntar per la possibilitat de contactar amb Snowden, em va mirar molt intrigat. «No treballo a la secció de política ni a la de notícies, però podem preguntar», va dir. Vam anar junts a la secció de notícies. Em va presentar, va preguntar pel contacte de Snowden i tots em van mirar intrigats. Al final em van passar un contacte. Tot va sortir bé.

–Snowden va acabar aportant un spoken word a Exit, d’Electronica 2: The heart of noise (2016). ¿No li va suggerir… cantar?

–No, no (Jarre fa cara seriosa; em temo que no ho ha entès com la broma que era). Ell estava molt interessat a participar. És fan de la música electrònica. Però no té ambicions d’arribar a ser cap estrella. Per a ell l’important és el que ha fet, però no la seva persona.

–¿Què pot explicar del nou espectacle?

–Em sento orgullós d’iniciar la meva gira al Sónar. És un dels millors festivals del món. Per la música i també per fer-se preguntes sobre la tecnologia, el procés creatiu… La classe de preguntes que jo m’he fet mentre preparava Electronica. En termes visuals, ara estic treballant en la creació d’un dispositiu escènic en 3D. El que m’interessa és reflectir la profunditat de la barreja i de la música a l’aparell visual.

–¿Pensa interactuar amb l’espai del SonarClub?

–Conec l’escenari, sé les seves dimensions, però necessito una escenografia modular per poder fer-la servir en tots els llocs i situacions.

–Només per curiositat, ¿com descobreix nova música avui dia?

–No és un gran secret. Si parles amb experts en gats, ho saben tot sobre els gats perquè els aficionats s’uneixen entre ells. Passa el mateix amb l’electrònica. Després d’un temps coneixes el sector, estàs en contacte amb productors, discjòqueis, segells... Tots et parlen d’aquest o d’aquell altre artista. A més, pots anar pel teu compte a SoundCloud i Beatport i començar a clicar. Totes aquestes plataformes m’interessen.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–Ha descrit la seva mà a mà amb Cyndi Lauper, Swipe to the right, com una «fosca cançó d’amor en l’era de Tinder». Sembla crític amb aquesta classe d’aplicacions. ¿En la seva relació amb la tecnologia hi ha una part d’odi?

–Sempre que sorgeix una nova tecnologia hi ha la temptació d’usar-la negativament. És cosa de cadascú definir les seves pròpies regles i entendre què és bo i què no ho és. Va ser així amb l’electricitat i serà així amb la intel·ligència artificial, el pròxim desafiament. El dia que tinguem davant nostre una d’aquelles màquines, d’aquí 30, 40 anys… ¿Com diables reaccionarem davant una cosa així?