Brian Eno, a favor de la cultura

El millor que es pot dir d’una conferència no és que hagi sigut «bona» o «molt bona», ni tan sols «excel·lent», sinó «inspiradora». Només aquest últim adjectiu definiria amb justícia la xerrada inaugural de Brian Eno –pioner de la música 'ambient', productor d’icones i estrelles, artista visual i activista, entre altres coses– en el marc del Sónar+D, cap al migdia. 

L’èpica es respirava en l’ambient. Probablement, alguns dels presents veurien reforçades les seves aspiracions de dedicar la seva vida, des de l’angle que sigui, a l’art i a la cultura, conceptes que semblen anacrònics o gairebé inservibles en una època sovint descrita i moguda pels factors econòmics.

Eno va començar recordant que, a principis d’any, la revista 'Prospect' va plantejar als seus lectors votar els pensadors mundials del moment, i un terç de la llista de finalistes –no gaire interessant, segons Eno– eren economistes. Segons el neoliberalisme, els diners valen més que la vida, és per això que als Estats Units, com va recordar el convidat, la privatització de centres penitenciaris ha conduït a la recerca de presoners costi el que costi. 

ART PER PENSAR

Partint d’aquest assalt al neoliberalisme, Eno va advocar per la necessitat d’alguna cosa que ens unís en lloc de portar-nos a l’invidualisme liberal. No pot ser la ciència: «La ciència no ens diu com s’ha de pensar sobre les coses; l’art ho fa». Segons l’artista, l’única manera de cooperar és amb munts d’art i cultura. Va citar dos llibres interessants: 'Keeping together in time', de William Hardy McNeill, sobre el potencial evolutiu del moviment rítmic coordinat, i 'Dancing in the streets: A history of collective joy', de Barbara Ehrenreich, sobre el valor de la celebració col·lectiva. 

Notícies relacionades

Neix Casa Abacus amb la voluntat de ser útil «a la cultura, a la societat, a Barcelona, el país i la llengua»

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

 

La conferència es titulava 'Why we play', que es pot entendre com 'Per què juguem' o 'Per què toquem'. Les dues coses són el mateix: com va dir Eno, «l’art és per als adults el que el joc és per als nens». El joc entès de la manera més elevada: com una forma d’expressió que ens fa més lliures a nosaltres i a la resta, ens defineix, ens explica i ens ajuda a somiar amb un altre món.