Ricardo Darín: "L'horror envileix i s'estén de manera estremidora"

 Després d’obtenir tots els reconeixements possibles gràcies al seu paper a Truman (treball que li va valer el Goya al millor actor en la passada edició dels premis), Ricardo Darín torna a les pantalles espanyoles amb Capitán Kóblic , coproducció hispanoargentina dirigida per Sebastián Borensztein, amb qui ja va treballar en Un cuento chino . Aquí mostra un registre molt diferent de l’acostumat: hermètic, distant, ambigu. No ha sigut fàcil per a ell ficar-se en la pell d’un militar amb problemes de consciència que decideix escapar-se d’ell mateix després de participar en una de les pràctiques genocides més esgarrifoses durant la dictadura argentina: els vols de la mort. 

 

  –De la mateixa manera que passa a Espanya amb la guerra civil, les ferides de la dictadura segueixen estant molt presents en la memòria argentina. ¿Quina nova perspectiva aporta aquesta pel·lícula? 

  –És un projecte molt arriscat perquè tracta temes delicats des d’un punt de vista diferent. Sempre que es parla de crims i d’atrocitats, se solen explicar des del punt de vista de les víctimes; difícilment ens atrevim a posar-nos a l’altra vorera. Això em va cridar molt l’atenció, i també el conflicte ètic que pateix el meu personatge, que en un moment donat decideix enfrontar-se al poder i convertir-se en un proscrit per fugir de l’horror. Com a actor, totes aquestes singularitats m’obligaven a sortir de la meva zona de confort i introduir-me en territoris inexplorats. No em sentia còmode, em provocava violència, i, al mateix temps, la complexitat del personatge em mobilitzava i també m’estimulava. 

 

  –Suposo que una de les dificultats més grans va ser transmetre aquesta ambigüitat del personatge. 

  –Sí, perquè no és un antiheroi, ni un heroi ni res que s’hi assembli. I teníem molt clar que no el podíem redimir, perquè sentíem molt de respecte pel dolor de les víctimes. De manera que va ser un repte complicat. A l’hora de treballar ens vam adonar que qualsevol declaració que el personatge fes, el comprometria, fins i tot en la relació que estableix amb Nancy [Inma Cuesta], que no està basada en el romanticisme, sinó en la pulsió animal. Són dues persones que arrosseguen cadascuna el seu propi calvari i que es converteixen en salvavides l’un de l’altre. 

 

 –Una altra de les singularitats de  Capitán Kóblic  és que està articulada al voltant dels arquetips del  western   , cosa que li aporta una gran força tel·lúrica i expressiva. 

  –És que Sebastián i jo no volíem fer una pel·lícula sobre la dictadura pròpiament dita. Volíem fer un western crioll, rural, on hi ha un fugitiu, un paio que fuig perquè té un pes a la consciència i es fica en una carrera d’esquivar obstacles. Pel camí topa amb un xèrif corrupte i amb una dona desesperada dintre d’un poble sense llei. 

 

  –Tampoc és habitual que l’acció transcorri en l’entorn rural en aquell moment històric. 

  –Estava clar el que tenia lloc a les urbs, però ¿i fora d’allà, què passava lluny de les ciutats? Volíem plasmar com es va degradant el poder a mesura que s’allunya del centre. En un país on els mitjans de comunicació no informaven del que estava passant, era inevitable que es produïssin situacions de total impunitat. I per això la figura terrible del comissari Velarde, que gràcies a aquest buit de poder aconsegueix crear al seu voltant un autèntic règim del terror. 

 

 –  Capitán Kóblic   es converteix en una metàfora de l’estat pútrid en què es trobava la societat argentina en aquell moment. 

  –Exacte. L’horror envileix i s’estén de manera estremidora. I és el que passava amb el terrorisme d’Estat, que no deixava gaire marge d’actuació. L’únic que es podia fer era agafar les armes i mirar de lluitar. I ja sabem on acaba derivant tot això. 

 

  –Vostè estava a punt d’entrar en la vintena d’edat quan va començar la dictadura. ¿Quan va tenir la primera notícia dels vols de la mort? 

  –Moltíssim temps després. No recordo si va ser gràcies a un penedit. Però estic segur que en part es va descobrir per la pressió que van exercir els ciutadans, les mares, la gent de les organitzacions de drets humans que van lluitar per saltar el setge de la censura i informar la premsa internacional. 

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

  –¿Podran cicatritzar algun dia totes aquestes ferides? 

  –No estarà mai tancat el tema fins que es produeixi una cosa que és impossible: l’aparició dels desapareguts. En certa ocasió, a Jorge Rafael Videla li van preguntar sobre aquesta qüestió i va deixar anar: «Són això, desapareguts. No estan ni morts ni vius, simplement no hi són». No hi ha res que m’horroritzi tant que escoltar un canalla parlar amb aquesta hipocresia sobre el dolor de la gent.