Javier Marías ensenya 'El Quixot'

El 1984, el Wellesley College, a Massachusetts, va oferir al jove Javier Marías, de 33 anys, la possibilitat d’ensenyar durant un quadrimestre en aquesta universitat nord-americana. Elitista i (contemplat amb els cànons actuals ) una mica retrògrad, el centre és adreçat (encara avui) exclusivament a les dones. S’hi van formar l’exsecretària d’Estat Madeleine Albright, l’escriptora i directora de cinema Nora Ephron i la que va ser secretària personal del president Barack Obama Katie Johnson, per posar tres exemples. Marías llavors no era un escriptor tan reconegut com ho és avui. Havia publicat quatre novel·les amb molt bona recepció crítica però encara havien d’arribar les que li farien saltar fronteres com El hombre sentimental i, sobretot, Totes les ànimes, inspirada en el seu pas com a professor a Oxford, abans i després de Wellesley. El tema d’aquell curs va ser El Quixot.

Trenta-dos anys més tard, les notes per a aquella feina, escrites llavors sense ànim d’estil i sense la voluntat de ser editades, apareixen ara completes (una versió molt reduïda es va publicar en una revista d’escassa difusió) sota el títol de El Quijote de Wellesley (Alfaguara) i posen en relleu l’habilitat de l’autor per dirigir al clàssic una mirada d’escriptor poc o gens professoral. Assegura que no les ha rellegit perquè té per costum no fer-ho amb els seus textos.

«M’he deixat convèncer per les meves editores que van opinar que els textos estaven bastant articulats i tenien prou interès per donar-los a la impremta. Em vaig refiar del seu criteri, espero no haver ficat la pota», diu cautelós, via e-mail (un mail de llarga elaboració, ja que que el pretecnològic Marías, és sabut, només escriu a màquina i una mà sol·lícita escaneja el resultat per fer-ho digital). Amb aquest llibre, el madrileny ha volgut unir-se a la celebració del quart centenari de la mort de Cervantes per allò de «no escatimar-li cap homenatge».

«NO DEL TOT DOLENT PER ENSENYAR» / Marías, que després va fer classes a la Universitat Complutense fins al 1990 quan va deixar del tot la docència, es recorda llavors a si mateix a Wellesley com algú «no del tot dolent per ensenyar». «Fer classes se’m feia costa amunt abans de començar-les, però un cop a l’aula m’ho passava bé i procurava intrigar i interessar als alumnes, no avorrir-los en cap cas».

Les notes de l’escriptor recorren tota la novel·la i de vegades s’aturen molt en determinats passatges, i en altres hi passen per sobre o senzillament els ignora: «Em vaig limitar a fixar-me en el que em semblava més pertinent i interessant de l’obra, no en els tòpics habituals». Sent El Quixot un clàssic inesgotable, Marías accepta que en les múltiples lectures que permet el llibre, com a novel·la humorística, patètica, postmoderna o d’aventures, per a ell sigui sobretot una obra sobre la relació de l’art i la vida, «sobre la transformació que aquell pot operar en aquesta, com depenem de l’art, i per tant de l’imaginari, més del que creiem».

Per a aquells que consideren que l’art és només un ornament o un luxe secundari, l’autor hi oposa la necessitat d’explicar-nos el que ens passa amb el necessari afegitó de la imaginació, i això és una cosa que les aventures del cavaller fan patent: «És inevitable que qualsevol vegi la seva pròpia existència com un relat, o com una pintura o com una pel·lícula, el que vulgui. I això ho va saber veure El Quixot abans que ningú, i amb desconcertant, sorprenent claredat. Fins a cert punt som qui volem o decidim ser. Encara que només sigui com a fantasia en el pitjor dels casos».

EL SEU PRIMER ANY DE VIDA / El primer contacte de l’autor amb Wellesley ve, però, de molt lluny. El seu pare, Julián Marías, hi va fer classes (les primeres en territori nord-americà) i es va veure obligat a marxar cap a Massachusetts el mateix dia en què va néixer Marías fill. «Solia dir que va tenir temps d’estrènyer-me la mà abans d’agafar l’avió». Un mes més tard, la família es va poder reunir i el nadó Marías va passar el seu primer any de vida en aquell ambient acadèmic, cosa que sens dubte deu imprimir caràcter.

En aquelles mateixes aules també van ensenyar il·lustres exiliats com Jorge Guillén i Vladímir Nabokov. Les classes de Nabokov, és sabut, mostraven les seves apassionades fílies i fòbies sobre la lectura i entre aquestes, precisament, hi ha un curs complet sobre El Quixot. I encara que l’autor rus es va passar set anys a Wellesley com a professor assistent, les classes referides a l’enginyós hidalgo van ser dictades (i en el seu cas mai més ben dit) a Harvard (just del 1951 al 1952, aquell esmentat primer any de vida de Marías.

Notícies relacionades

Javier Marías: «Avui veig que de jove em vaig comportar de forma poc acceptable»

Barcelona, capital de la innovació social

L’autor de Mañana en la batalla piensa en mí no està gens d’acord amb les apreciacions cervantines de l’autor de Lolita, a qui titlla d’«obtús» respecte del clàssic, cosa que expressa amb contundència: «Sobretot al principi no va entendre res. A la segona part, una mica més. Imagini’s, li semblava un llibre violent i cruel, quan la violència d'El Quixot és de la mateixa índole que la de les pel·lícules de Tom i Jerry i dels dibuixos animats en general. Don Quixot i Sancho són paralitzats sovint, però a l’instant estan com si res, com el gat Tom. I, lluny de ser cruel, és un llibre enormement compassiu i que inspira compassió en el lector».

OBLIGATÒRIA /Molts cops, el seu amic Francisco Rico ha postulat que El Quixot no ha de ser una lectura obligatòria en l’ensenyament secundari. Un altre dels seus amics, Arturo Pérez Reverte, n’ha fer recentment una versió adaptada per als joves. Segons Marías, cap llibre és obligatori però ell insta a llegir la novel·la de novel·les. «Qualsevol persona que tingui una mica de curiositat per si mateixa, per la vida en general, per com passem pel món, que es vulgui comprendre una mica millor a si mateixa i als altres, que no vulgui passar per la vida com si fos un moble, s’ha d’interessar per aquesta novel·la, com s’ha d’nteressar per Shakespeare o per Montaigne. Són lectures que il·luminen una mica, només una mica, la immensa foscor».