Als regnes de Paolo Conte

La política italiana pot accentuar les seves convulsions cròniques i Europa pot veure’s sacsejada des de fora i des de dins, però res d’això arriba a la condició de material literari inspirador per a Paolo Conte, a qui només mouen els vaivens de la seva imaginació. La realitat és sempre massa vulgar per al cantant i pianista piemontès, que torna avui a Barcelona per estrenar-se al Festival Jardins de Pedralbes (22.00 hores).

El cantautor recorrerà un cançoner que segueix debatent-se entre l’exotisme i la melancolia, mirant cap a les músiques d’ahir, el jazz pre-be bop i la llatinitat de fantasia, i fabulant amb històries tocades per un punt d’excentricitat. «Sempre he mantingut separat el regne de la realitat del de la fantasia», explica Conte a aquest diari responent a un qüestionari per correu electrònic, l’únic mitjà a través del qual hi podem accedir.

És l’autor de la cançó italiana més famosa del món, segons va dictaminar fa gairebé una dècada la Società Dante Alighieri, destinada a difondre la llengua i cultura del país transalpí, i que no és cap altra que Azzurro, situada, segons aquesta institució, al davant de Nel blu dipinto di blu (més coneguda com a Volare), de Domenico Modugno. Encara que no se l’associa tant a la seva veu com a la d’Adriano Celentano, que li va donar vida el 1968. Conte, llicenciat en Dret i advocat en exercici, era llavors un compositor per compte d’altri que va firmar èxits per a Patty Pravo, Enzo Jannacci i altres intèrprets.

Les estrelles del jazz

No es va decidir a gravar discos pel seu compte fins al 1974, quan ja tenia 37 anys. «Escrivia només per als altres. No em sentia un cantant. Més endavant vaig adoptar la interpretació per raons d’identitat», assenyala. Des d’aleshores, la composició a casa seva d’Asti, Piemont, i la interpretació en públic conviuen amb fluïdesa. «Són només plaers diferents», indica l’autor d’altres peces populars de la cançó italiana moderna, com Gelato al limon, Via con me i Happy feet.

La seva obra té tocs de projecció de les fantasies de l’italià de postguerra, influït pel jazz arribat dels Estats Units i seduït per horitzons llunyans, previs a la globalització, o per la idealització dels més pròxims. Conte pot especular amb localitzacions africanes i evocar el music hall parisenc (el musical Razmataz, 2000), però també elevar a mític el més pròxim: a Diavolo rosso evoca la figura de Giovanni Gerbi, èpic ciclista de les primeres dècades del segle XX, i a Genova per noi expressa la barreja de fascinació i recel del tipus de províncies cap a la bulliciosa urbs portuària.

La música afroamericana, evocada a Sotto le stelle del jazz, «segueix exercint només una lleugera influència», diu, mentre que els ritmes llatins van i vénen «perquè s’adapten bé a la llengua italiana». Els canvis són sigil·losos. «Jo diria que l’evolució és una paraula que m’interessa en el sentit de l’experimentació», apunta. En aquest sentit, el seu últim disc, Snob, es manté en paràmetres coneguts, tot i que accentuant cadències tropicals en la peça que l’obre, Si sposa l’Africa, i en altres com Argentina, que evoca la immigració piemontesa de finals del segle XIX, i Tropical.

Connexió catalana

Conte visita ara Barcelona amb certa regularitat des que, el 2005, Borja Sitjà el va rescatar per programar-lo al Grec després de tres dècades sense veure-li el pèl. Als anys 80, Quico Pi de la Serra el va portar per compartir taules davant de la Catedral («segueixo relacionat amb els cantautors catalans per qüestions d’admiració i amistat», explica), i després d’això, va ser necessari anar a França o Itàlia per veure’l.

Sense estridències

Però amb la de Pedralbes seran sis les seves visites en l’última dècada (afegim tres incursions al Festival de Jazz de Barcelona, dues d’elles a l’Auditori i una al Palau de la Música, així com un recital al festival de la Porta Ferrada), sempre amb concerts caracteritzats per la seva barreja d’exquisidesa i discreció, sense moltes més estridències que el xiulet del seu cèlebre mirlitó, el kazoo, i amb repertoris que no solen acusar canvis profunds.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Per definir-me com a artista he de disposar d’una escala sense fi», diu en referència a la llista de cançons que maneja. «Però mai he renegat de cap d’elles», afegeix. Encara que Azzurro fa anys que està aparcada. «És una de les meves favorites, però és difícil de tocar amb el grup», al·lega.

El públic de Barcelona és, segons la seva opinió, «com el de tot arreu, amb els mateixos sentiments, la mateixa cultura, la mateixa curiositat». I encara que la barrera idiomàtica impedeix la comprensió plena del missatge, «de la paraula», considera que «una bona audiència sap ser intuïtiva». Ho serà, confiem, la del festival de Pedralbes, nova cita emmarcada en la seva gira sense fi. Paolo Conte va complir 79 anys al gener i manté el seu pausat però constant ritme de concerts aquí i allà. ¿I el futur? «Així de bo seguirà sent. Mentre duri».