Elena Poniatowska: "Lupe Marín no es va doblegar mai als seus marits"

Hi ha alguna cosa extrema i poderosa en la mitificació d’algunes dones mexicanes, ocells rars i llegendaris, la majoria de vegades a l’ombra d’homes poderosos. Com Gua dalupe Marín, per exemple. Va ser la segona esposa de l’enorme (en tots els sentits) Diego Rivera (a la primera, Angelina Beloff, ell la va deixar tirada a París amb un fill i ja t’espavilaràs), al qual ella va abandonar al seu torn per faldiller. Encara que després es mantingués unida al gran panzón, fins i tot després que aquest es casés amb Frida Kahlo. Lupe Marín, la fera d’ulls verds, la dona capaç d’aixecar les faldilles a la poliomielítica Frida en el seu casament cridant: «Per aquest parell de cames em va canviar Diego Rivera». Dolenta més que dolenta, mala bèstia. Amb el gran muralista va tenir dues filles, i un fill més (al qual va menystenir des del minut zero) amb el seu segon marit, el poeta Jorge Cuesta que, boig acabat, va acabar amb la seva vida destrossant-se els genitals amb un punxó de gel. Ella és la protagonista de l’última novel·la, Dos veces única (Seix Barral), de la premi Cervantes Elena Poniatowska. En aquest llibre, Marín és l’abella reina d’una multitud exuberant de personatges marcats per la utopia i la bogeria.

–A Lupe Marín la precedia la fama de dona salvatge i formidable. Vostè la va conèixer. ¿Era així de veritat?

–La vaig entrevistar, quan ja era molt gran. La vaig visitar dues o tres vegades a casa seva. Ella es guanyava la vida com a modista de l’alta societat mexicana, es llevava a les cinc per cosir amb la seva màquina Singer. En un determinat moment es va tocar les temples donant mostres de cansament i jo li vaig dir que paréssim allà, però ella s’hi va negar. «No, espera’t, ara em passa». Aquest comentari em va donar la mesura del seu caràcter. De com podia ser de forta i dura en les seves exigències amb els altres, però també de com havia sortit airosa de moltes situacions sense ser indulgent amb ella mateixa.

–Figura contradictòria. Seductora i malvada de telenovel·la a la vegada.

–Era com una pantera negra, una dona gran i morena, d’ulls intensos. No era culta, però sí molt intel·ligent i quan es va unir a Diego Rivera va ser capaç de posar-se a l’altura dels amics d’ell amb el seu talent, però també amb el seu atreviment.

–Com a mare va deixar molt a desitjar. Vostè la dibuixa manipuladora i rancorosa.

–Potser en aquesta novel·la em vaig inclinar massa pel que deien els seus fills, en especial la seva filla Lupe, una advocada i política molt més convencional que la seva mare. Jo potser li vaig fer massa cas i em sap greu que imperi aquesta visió, que no és exactament el que jo sento.

–No es preocupi, també es percep que és una figura molt especial.

–¡Que bé que digui això! M’agrada Lupe Marín perquè no es va doblegar mai als seus marits. A Mèxic hi ha un cartabó que segueixen totes les dones, que és el de l’abnegada mare mexicana que aguanta el marit i els seus cops. Ella no s’hi ajusta.

–Té gràcia que en la novel·la, la mundialment famosa Frida Kahlo quedi relegada al paper d’extra.

–És que llavors Frida no era coneguda. Les seves obres no eren tan cares i no se la respectava tant. No tenia la importància que va adquirir després. Tot va sorgir arran de la biografia que Hayden Herrera va publicar als anys 80, que va acabar convertint-la en una espècie de santa laica. La seva malaltia, el seu patiment, la seva força de voluntat, el seu lesbianisme... tot va contribuir a fer-ne una figura extraordinària. I és clar, per a la història, va engolir completament Lupe Marín. Lupe era especial, sí, però no tenia els dons de Frida.

–Lupe i Frida també van ser figures als murals de Rivera. Vostè dew fet fa el mateix, construir un enorme fresc del seu país, del qual novel·les com Tinísima, Leonora i Dos veces única són peces importants.

–Sempre he tingut l’afany de documentar el meu país, de rescatar-lo. Especialment de mostrar les seves dones, que són les grans oblidades de la història. Sé, a més, que d’aquí 20 anys potser no hi haurà cap persona que recordi les dones de les quals jo parlo.

–¿Sent que aquesta és la seva missió, retratar un Mèxic que ja no existeix?

–Com a periodista sempre he fet això a través de les entrevistes i les cròniques, donant fe del que va passar en els grans fets mexicans. Ha sigut la meva manera d’integrar-me en un país en què no vaig néixer, perquè vaig passar la meva infància a París, però al qual pertanyo en cos i en ànima.

–Com a periodista i com a practicant d’un periodisme oral molt semblant al de Svetlana Alexiévich, ¿què va sentir amb el seu premi Nobel?

–Me’n vaig alegrar. Encara que ella escrigui en rus i els meus orígens siguin polonesos. I ja se sap que no ens hem portat mai bé (riu). Però la seva realitat no té gaire a veure amb la meva. Només vaig veure que al president de Rússia no li va agradar gaire el Nobel i no la va reconèixer.

–Això que els polítics i els presidents no la reconeguin és una cosa que vostè també ha experimentat.

–Sí, no he treballat mai per al poder. Només m’ha interessat la gent del poble. El que digui el Govern de mi no és la meva màxima preocupació.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–Vostè ha dit que el Mèxic actual li fa mal, que li fa una pena infinita veure’l sumit en la violència.

–I fixi’s que això ja ho va dir als anys 20 el fotògraf Edward Weston quan va venir aquí. Ho va escriure als seus diaris, que són extraordinaris. El que ha portat Mèxic al seu estat actual és una sèrie de governs corruptes que només busquen enriquir-se i que no ofereixen res al país. L’altra cara de la medalla són les poques oportunitats que tenen els ciutadans perquè a Mèxic el que més falla és l’educació. Et poses a plorar quan perceps la poca preparació que tenen els estudiants que arriben a la universitat, i no és millor quan surten.