Kiko Veneno: "Creure-t'ho no et porta enlloc"

Kiko Veneno torna a Catalunya per oferir dos concerts, un aquest dijous a les festes de Sant Cugat (plaça d'Octavià) i un altre divendres al Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú. L'autor de 'Volando voy' té disc nou, 'Doble vivo', dos compactes que recullen dos concerts, un en solitari i un altre amb la formació Cordes del Món, en què repassa els seus 40 anys de carrera.

¿Com és que no tenia cap disc en directe? Abans, quan encadenaves diversos discos d'èxit, en feies un en directe. Però que com jo mai he encadenat discos d'èxit... Perquè 'Está muy bien esto del cariño' ja no va anar tan bé com 'Échate un cantecito'...

Però va vendre, ¿no? Venia Rosana, ¡un milió de discos! A mi, després d'un any i mig em van donar un Disc d'Or per 50.000. Però el nou disc és estrany. Jo vaig començar cantant nomésles meves cançons, i gravar-les en la seva intimitat és bonic. I l'altre disc és un luxe. Amb violins, com els Beatles.

No és un 'grans èxits'. Home, la meitat ho són, ¿eh? Miri, 'San José de Arimatea' és un 'hit', ¡pregunti-l'hi a Sisa! 'Superhéroes de barrio', també. I 'La casa cuartel', i 'Veneno'. 'Seré mecánico', no; 'La rama de Barcelona', regular... Però n'hi ha bastants, ¿eh?

El primer disc, ¿és un 'guiño' als seus orígens, sol amb la guitarra, explicant històries? ¡Llavors no parlava tant, jo! Pensava que la música era per no haver de parlar. Però abaixes la guàrdia i et converteixes una mica en pallasso. I això ara m'agrada. Tot el que puguis fer perquè la gent somrigui és bonic. La música serà important, jo seré molt bon poeta, com diuen, que jo no m'ho crec, però...

¿No s'ho creu? Creure-t'ho no et porta enlloc. I la música és important, d'acord, però em trobo en una etapa en què em poso a parlar amb la gent, els explico qualsevol tonteria i els faig riure una mica.

¿Per què deia que li preguntés a Sisa per 'San José de Arimatea'? És una cançó del disc 'Veneno' (1977), com ell sap. Surten els passos de Setmana Santa, ajuntats amb una cançó de Gianni Morandi ['Fatti mandare dalla mama'].

I esmenta una pedra. ¿Marihuana? Pot ser-ho, és clar, o la pedra filosofal. Sí, sí. És una història 'hippy' i surrealista.

Les drogues també apareixen a 'En un Mercedes blanco'. Sí, allà el rerefons és l'impacte de l'heroïna en el món gitano, en les classes marginals, el món que jo coneixia.

Allà parla de "cachitos de hierro y cromo", frase que s'ha convertit en el títol de l'irònic programa musical 'retro' de TVE. ¿El coneix? Sí, no em disgusta, però em fa pena perquè és com l'enterrament de la música. És constatar que avui ja no hi ha res que valgui la pena i han de posar aquelles rampoines per riure's una mica. Ho fan amb carinyo, però ho percebo com el fi d'una època.

Si d'aquí 20 anys algú vol fer un programa amb la música actual li costarà trobar material als arxius. Perquè no hi ha programes musicals. És el que volien. Sabien que estaven arruïnant la música, tallant les possibilitats que hi hagués una música involucrada en la societat...

Però la música existeix, malgrat tot. Sí. És tan pròxima i abstracta. Un jardí el pots ensumar; un edifici, veure, però la música, ¿què és? ¿Unes ones a l'aire que se'n van? Té aquesta màgia de les coses que s'esvaeixen immediatament.

El Niño de Elche, que canta al disc, ¿és un d'aquells artistes involucrats en la societat? Clar, és un renovador i un artista brillantíssim en l'acció dramàtica. Des que es van morir Camarón i Morente gairebé no hi ha res que soni nou.  

¿El flamenc necessita una sacsejada? I la societat, i la democràcia, i els canals de comunicació. Rocío Márquez és una altra veu interessant. I ho eren Las Migas. No se'ls va fer cas per masclisme, per andalusisme...

¿Andalusisme? Des d'Andalusia es nega la vigència al que no és andalús, i un grup de dones tocant la guitarra, una catalana, una francesa... va generar un rebuig. Sílvia [Pérez Cruz] segueix la metxa.

Tant ella com El Niño alcen el to sociopolític. ¿Necessari avui per ser un artista? Ells ho són, però el que és rellevant és la seva proposta artística, que té una força i una capacitat expressiva que va més enllà.

El segon disc té molt a veure amb Catalunya: gravat a Apolo, en el cicle 'Connexions', amb les Cordes del Món; s'obre amb 'La rama de Barcelona' i es tanca amb 'Un catalán muy fino'. Sí, home, jo tinc molt d'afecte per aquesta terra, i més en aquests temps de controvèrsia. Jo intento acostar sempre. Tinc un contacte real amb Catalunya, cosins que viuen aquí, i la conec des de petit.

Notícies relacionades

Encreuament de músiques

Barcelona, capital de la innovació social

Amb Raül Fernández, Refree, sembla haver reconstruït el vell diàleg Barcelona-Sevilla, dels anys 70. De quan Smash venien a casa de Pau Riba, sí. La història d'Espanya és d'una tensió entre Castella, que imposa la seva llei, i la perifèria. Sempre ha existit i no està ben resolta. Però segueix havent-hi una línia que subtilment comunica les perifèries.

El flamenc va patir una utilització folklòrica. Però la música es riu de tot això. Franco va posar uns cartells: "Es prohibeix el 'cante' als bars". I d'aquí 200 anys ningú se'n recordarà d'ell i seguiran els 'cantes'. I Falla, i les 'soleás' i les 'bulerías' de Jerez.