Un Canet Rock amb poder

El festival va consolidar la seva aposta omplint el Pla d'en Sala d'un públic molt jove en la tercera edició

El pop d'Els Pets i Manel va encarrilar la marató rumb als ritmes ballables de La Gran Pegatina i Els Catarres

MARATÓ D’esquerra a dreta, Marc Ros (de Sidonie);vista  des de l’escenari, Els Pets i Manel, ahir a Canet de Mar.

MARATÓ D’esquerra a dreta, Marc Ros (de Sidonie);vista des de l’escenari, Els Pets i Manel, ahir a Canet de Mar. / FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La música com a ritu compartit, a través dels gèneres i amb destí final en l'amanida de ritmes festius i mestissos fins a la matinada i més enllà. Així va ser la tercera edició d'aquest nou Canet Rock, renascut al segle XXI amb una força que no decau. El suau pendent del Pla d'en Sala, el seu acollidor escenari històric, es va omplir d'un públic sobretot molt jove, i va superar els 20.000 espectadors esperats, per acollir alguns dels grups més populars de l'escena catalana, com són Els Pets, Manel, Sidonie, La Gran Pegatina i Els Catarres.

Una sessió com a mínim maratoniana, com és tradició, que va començar a caminar sota el signe del pop i que, en el seu tram nocturn, es va decantar per la revetlla i el creuament de ritmes ballables. Com l'any passat, va dominar una audiència adolescent i en la vintena, amb menys presència de pares curiosos que en la primera edició. Públic que va començar a congregar-se a la tarda, encara amb el sol caient amb certa obstinació sobre el Pla d'en Sala, per atendre les propostes més tendres, Rúpits i Tardor, seguides del mestissatge emergent d'Animal i el pop classicista, una mica endurit en directe, de Blaumut, que no va passar per alt els seus populars Pa amb oli i sal i Bicicletes.

DESAFIAMENT 'RETRO' / La desfilada de La pols i l'era va posar un punt i a part amb la seva posada en escena d'un imaginari pop amb referències als anys 60, un elaborat producte d'estudi de complexa plasmació en escena. Però hi van estar els seus ideòlegs, Guillamino i Oriol de Balanzó, i el presentador, l'home de ràdio Jordi Beltran, donant pas a Eric Sueiro (The Saurs) i el soulman de Solsona Eduard Gener a Poca cosa, amb sample de Jacinta, i un ie-ie Joan Colomo, sempre sobre depurats grooves.

Núria Feliu va intervenir en l'espectacle molt vitaminada, animant a cridar «in, inde, independència» a un públic molt predisposat. «Que no has vist quin jovent, quina mongeta tendra?», li va fer notar al seu partenaire Òscar Dalmau abans d'introduir-se en el paròdic refinament a l'estil James Bond de Le llamaban el fiera. Una altra dama de la primeríssima era pop, Lita Torelló, aliada amb Ernest Crusats (La Iaia), ens va invitar a pensar que mai hauria d'haver-se retirat. Va faltar el mestre Francesc Burrull, baixa per indisposició, però no Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Núria Graham i El Gordo del Puru.

QUÈ ERA LA CENSURA / També va mirar cap enrere, i amb ànim pedagògic, Josep Maria Mainat, rescatant, amb músics com el guitarrista Frank Mercader, Homenatge, de La Trinca, en atenció al 45è aniversari de les Sis Hores de Cançó de Canet. «Sabeu què és la censura?», va preguntar a una canalla tan sorpresa com en una classe d'història medieval. La repressió consistia que si una cosa no la podies dir d'una manera, la deies d'una altra, va explicar. Com a L'estaca, de Llach, la lletra de la qual va parodiar, convertida en El vàter. «Segur que l'aigua baixa, baixa, i el podrem desembussar». Als cors, membres de la Dharma i el prodigiós animador popular Miquel del Roig, que més tard va causar furor amb les seves adaptacions de Baixant de la Font del Gat, Can't take my eyes off you i Gitana hechicera, la rumba de «Barcelona, tiene poder».

Notícies relacionades

AL GRA / Els festivals estimulen la faceta més expeditiva dels artistes, i Sidonie en va ser una mostra amb la seva actuació molt power pop, directa a l'essència amb assalts a hits com Costa azul i El incendio. I Manel, que 24 hores abans havia actuat al Vida Festival i que va oferir un condensat del seu nou disc, Jo competeixo, davant un paisatge humà «una mica impressionant, una mica intimidant», va confessar Guillem Gisbert. Sense trair el seu esperit, però decantant-se cap a les seves cartes més fulminants: de la llatina La serotonina, amb Martí Maymó al sintetitzador, a Ai Dolors, Benvolgut, Teresa Rampell i Sabotatge.

El grans èxits d'Els Pets, que es va obrir amb Estúpidament feliç, va encarrilar la llarga nit de Canet, que a la matinada acollia el rock dur de Sangtraït camí del creuament de revetlla i consignes combatives de grups com La Pegatina, Aspencat i Els Catarres. De la tornada pop a l'agitació terrenal a Canet Rock.