Wilco exhibeix els seus poders al Vida

L'actuació de divendres a la matinada en el Vida Festival va ser, simplement, un altre concert de Wilco, cosa que en el seu cas significa: una altra exhibició. Poques novetats respecte al que hem vist i admirat en les seves últimes visites, salvant el repertori del recent ‘Star wars’ (2015), explorat sobretot en la recta inicial de la seva actuació, amb la folk ‘More…’ i després les més rocker ‘Random name generator’ i ‘The joke explained’. La resta va ser un recorregut per la carrera amb tocs experimentals que van iniciar a principis de segle –gairebé sense referències al seu període anterior, més lligada al power-pop– amb els èxits habituals.

És a dir, el líder Jeff Tweedy va tornar a mostrar una veu que emociona sense estridències, el seu guitarrista Nels Cline va exhibir les seves maneres habituals de Déu de la Guitarra i el bateria Glenn Kotche va oferir la tempesta perfecta quan va caldre. Els que buscaven 'oldies' dels 90 es van haver de conformar amb ‘Box full of letters’ i ‘Via Chicago’. Els que volien escoltar els seus èxits de l'última dècada i mitja, assaborien amb gust preses simplement perfectes, entre la perícia i la sang, d'‘Art of almost’, l'odissea amb referències al 'krautrock' (el rock experimental alemany dels 70) ‘Spiders (Kidsmoke)’ i, per descomptat, ‘Impossible Germany’. El seu solo de guitarra a càrrec de Cline va tenir ahir a la nit durada extra i també capacitat emotiva extra. Van tancar amb un tall més breu i directe a la geniva: ‘I’m a wheel’.

TRIOMFALS MANEL

Abans, la programació de tarda del Vida havia ofert la possibilitat, per exemple, de veure Kiko Veneno acompanyat per Refree a bord d'aquest Vaixell encallat entre els arbres. Repertori clàssic de Veneno (“Estaba lloviendo', 'Coge la guitarra') portat a la seva última essència, només veu i guitarres (acústiques i elèctriques), sense que es trobés a faltar ornament. El duo semblava disfrutar sincerament. “Alguna gent pensa que la felicitat és una plaga que s'ha d'eradicar, però jo no”, va dir Veneno al mig de ‘Reir y llorar’.

Ja a l'escenari gran de la Masia, Conor O’Brien, àlies Villagers, apostava també per l'essencialisme, encara que vingués amb banda completa, incloent-hi una arpista-teclista. Ni una nota de més en les seves cançons folk-rock, ja fossin extractes de l'exemplar ‘Darling arithmetic’ (2015) o una discografia anterior que ara revisa des de la màxima fragilitat possible.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Manel ha fet una mica el camí invers, apostant en el seu recent ‘Jo competeixo’ (2016) per una paleta de sons i una varietat de registres inimaginables en aquells començaments amb ukelele. Van conquistar el públic amb les aventures sintètiques del nou disc, incloent-hi la cúmbia relaxada de ‘La serotonina’, però l'eufòria es va respirar realment en la tríada gairebé final d'‘Ai, Dolors’, ‘Benvolgut’ i ‘Teresa Rampell’; en la segona es van arribar a veure samarretes a l'aire i intents de fer castells entre l'audiència.

CAP A LA PISTA

Unknown Mortal Orchestra van desplegar a l'hora oportuna, ja a prop de mitjanit, un arsenal de 'hits' psicodèlics sota la influència de R&B, disc i funk. Hi va haver moments de divagació instrumental, incloent-hi una escena de bateria virtuosa a l'estil ‘Whiplash’, però sobretot molta melodia irresistible: ‘Multi-love’ sembla compondre's tot ell d'una tornada darrere una altra. Ja a última hora, també es va poder ballar (visceralment) amb el 'shoegazing' de Triángulo de Amor Bizarro i el 'synth-pop' amb gràcils desembocadures house-disc de Delorean, que presentaven l'excel·lent ‘Muzik’, que tot just s'acaba de publicar.