Michael Cimino, la cara i la creu de Hollywood

L’agost de l’any passat, al Festival de Locarno, Michael Cimino rebia el Lleopard d’Or en homenatge a tota la seva trajectòria. Tenia 76 anys, però les possibilitats que pogués fer alguna altra pel·lícula eren remotes. Locarno, un certamen d’autor, reconeixia amb el seu premi especial els mèrits d’un cineasta nord-americà que només es va sentir còmode a Hollywood als inicis de la seva carrera, i que il·lustra la lluita (perduda per endavant) del cineasta personal davant l’ecosistema de Hollywood.

Uns mesos després, a finals del 2015, la firma La Aventura publicava en Blu-ray i devedé una edició restaurada i completa de La porta del cel (1980), l’obra magna de Cimino, cert, però també el film amb què va començar a tenir problemes amb la indústria. L’edició es va esgotar en tan sols uns dies: el director i aquest memorable western sobre la lluita de classes segueixen disfrutant d’un important paper en la història cinematogràfica de les últimes quatre dècades.

L’últim treball de Cimino va ser un dels episodis de Chacun son cinéma (2007), una pel·lícula col·lectiva feta per celebrar el 60è aniversari del festival de Cannes. Precisament Thierry Frémaux, el director artístic del certamen francès, va anunciar dissabte a la nit a Twitter la mort del cineasta.

La seva nova imatge

La seva nova imatgeJa aleshores, el 2007, es parlava més de Cimino pel seu hipotètic canvi de sexe o la seva nova imatge, retocat i maquillat, que per la seva obra, violenta, febril i inimitable. No obstant, pocs enrenous més poderosos van ocórrer en el cine de finals dels anys 70 que l’aparició d’El caçador (1978) i La porta del cel. Cimino va triomfar amb la primera, malgrat la controvèrsia: després de la projecció al festival de Berlín del 1979, els països socialistes van retirar les seves pel·lícules del certamen en protesta pel que ells consideraven una visió reaccionària del conflicte del Vietnam.

El públic, no obstant, va omplir les sales per veure aquest apocalíptic descens als inferns de la guerra del Vietnam per part d’un grup d’idealistes amics que s’allisten a l’exèrcit. Les escenes en què un dels protagonistes, Christopher Walken, participa a Saigon en el temerari joc de la ruleta russa –una bala en el tambor de la pistola i sis possibilitats de volar-te el cap en una aposta esgarrifosa– van certificar, abans de l’aparició d’Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola, el final de la innocència col·lectiva sobre la contesa vietnamita.

Els premis van caure per si sols: cinc Oscars –pel·lícula, director, actor secundari (Walken), so i muntatge– i un Globus d’Or al millor director. El film va costar 15 milions de dòlars i va triplicar els beneficis, tot al contrari de La porta del cel, que partia amb un pressupost d’11 milions i mig i va acabar costant-ne 44. La pel·lícula mai va recuperar aquella  inversió tan gran i United Artists va quedar arruïnada.

Notícies relacionades

Mor Michael Cimino, el director d''El caçador'

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

Però abans de tot això, abans de convertir-se en la cara i la creu de Hollywood, Cimino va guanyar prestigi com a guionista amb Naves silenciosas (1972), un relat de ciència-ficció ecològica, i Harry el fuerte (1972), la segona entrega de les aventures de Harry Callahan. Precisament va ser Clint Eastwood, l’inspector Harry, qui li va donar la possibilitat de dirigir la seva primera pel·lícula, Un botí de 500.000 dòlars (1974). Eastwood sempre ha tingut fama d’ajustar-se als plans de rodatge. Cimino es va proposar competir amb ell i ho va aconseguir: «Vam acabar la pel·lícula quatre dies abans del previst, i l’últim dia vam arribar a rodar 56 preses», recordava el 1990.

L’ostracisme

L’ostracismeDesprés del fracàs de La porta del cel, Cimino encara va poder realitzar films de certa envergadura, com Manhattan Sud (1985) i 37 hores desesperades (1990), amb Mickey Rourke, i El siciliano (1987), una adaptació d’una novel·la de Mario Puzo sobre el bandit Salvatore Giuliano. De projectes no n’hi faltaven, ja que tenia al cap un remake d’El manantial, un film sobre Michael Collins (fundador de l’IRA) i i la reactivació d’un western de Sergio Leone. Però només va poder rodar el 1996 Sunchaser, una al·lucinant road movie amb Woody Harrelson. Després, l’ostracisme i algun homenatge aïllat. Cimino va pagar de per vida el fracàs de La porta del cel, avui considerada una obra de culte.