Marlon James: que no pari la música
'Una breu història de set assassinats', guanyadora del Man Booker del 2015, consagra el seu autor entre els grans del nostre temps. El llibre reconstrueix el violent assalt a la casa de Bob Marley a Kingston
ealos15908302 bob marley en 1976160705110327
'Una breu història de set assassinats' / 'Breve historia de siete asesinatos'
Marlon James Trad. Ramon Monton / Javier Calvo Bromera / Malpaso 690 800 / pàgines 24 / 25 €
Una breu història de set assassinats és qualsevol cosa menys breu i narra la història de desenes de crims mortals. Parla de la Jamaica dels 70 i 80, però ho fa des del pol oposat de qualsevol imatge tòpica de rastes, fumetes i vacances caribenyes. Va guanyar el Man Booker del 2015 i és una peça literària majúscula que, sense cap mena de dubte, estableix al seu autor entre els més interessants de la llengua anglesa en l’actualitat.
3 de desembre del 1976. Bob Marley torna a la seva illa per participar en el concert Smile Jamaica, organitzat amb el suposat objectiu de calmar la violència d’origen polític que escampa la destrucció pels carrers de Kingston. Mentre la banda assaja, set pistolers assalten la casa del cantant amb resultats desastrosos.
Tot això va passar en la realitat. El cantant va rebre dos trets, el seu mànager va sortir ferit, a Rita se li va haver d’extreure una bala del cap. Marley va cantar, però va abandonar l’illa l’endemà per exiliar-se a Londres durant un parell d’anys. Marlon James (Kingston, 1970) ens proposa seguir les vides dels set pistolers fins que es van complint les seves respectives morts, en un viatge ple de bifurcacions que recorre el curs de la història durant 15 anys, però també viatja als seus orígens: una Jamaica degradada per la corrupció política, en què els dos partits rivals utilitzen les bandes urbanes per controlar les barraques; una illa que per la seva proximitat a Cuba i pels coquetejos amb el socialisme provoca la intervenció gens ingènua de la CIA, reflectida en la novel·la amb cruesa.
DIVERSES VEUS / No hi ha una veu que ens guiï en aquest viatge, sinó moltes. Una autèntica cacofonia que reparteix la responsabilitat del relat i atribueix l’autoritat de la veu a una suma gairebé impossible. Una banda sonora de barraques, armes, drogues i, sí, una mica de música. Sexe, poder i manipulació de la misèria. Aquí parlen fins i tot els morts; o sobretot els morts.
L’amplitud de registres (que van des del dialecte més col·loquial i de carrer fins a la impostura gairebé britànica i burlesca) és una de les grans virtuts de James, i ha exigit un treball immens –amb solucions diferents però eficaces tant en la versió castellana (cubanitzada amb intel·ligència) com en la catalana– dels seus traductors. L’altre tret distintiu, que impregna sobretot el primer terç del llibre, és el seu tractament de la violència. És visceral i explícita, però James la utilitza d’una manera que converteix fins i tot la qüestió més crua en matèria literària. I política: els designis perversos que perpetuen la violència, i converteixen les víctimes en executors dins d’un cicle interminable, queden assenyalats en cada pàgina.
Per seguir amb les comparacions òbvies, és com si James Ellroy s’hagués fet un tip de llegir Toni Morrison. O viceversa. Després d’haver estudiat tots dos William Faulkner en profunditat. Se li podria posar alguna pega, una certa sensació d’avançar a vegades a batzegades, però fins i tot aquest possible defecte seria el resultat de la important ambició experimental que infon un gran poder a aquesta novel·la ambiciosa, capaç de recompensar el lector en la mateixa mesura que li demana esforços.
