Jodie Foster: "Segueixo creient en el capitalisme"

Quan Martin Scorsese va reclutar Jodie Foster per a Taxi Driver, la va posar en contacte amb una prostituta real. El director volia que la nena actriu (aleshores tenia 14 anys) aprengués tots els gestos de la meretriu. L’únic que Foster li va copiar va ser el moviment per treure’s les ulleres de sol. La resta se la sabia de memòria. No li feia falta una mestra. Foster, que tenia 3 anys quan es va posar per primera vegada davant d’una càmera per fer anuncis de Coppertone, era un prodigi i s’ho sabia tot. Ara, amb 53 anys i havent deixat relativament clara la seva homosexualitat, la nord-americana ha aconseguit tenir veu pròpia i independent a Hollywood. Tant com a actriu com també com a directora.

 

Després de tres pel·lícules en què narrava les seves pròpies obsessions, Foster estrena avui la seva quarta cinta com a realitzadora: Money monster, trepidant thriller en el qual un jove arruïnat per la crisi amenaça de matar en directe un periodista televisiu especialitzat en economia (George Clooney) a qui li interessa més l’espectacle i l’audiència que no pas la informació rigorosa. Serena, prudent, culta i intel·ligent, Foster és dels pocs talents que mira als ulls dels periodistes. Li interessa el que li pregunten.

–El cine ha dedicat molt d’espai a la crisi econòmica, tant en documental com en ficció. ¿Creu que en certa manera s’ha apoderat d’un lloc que hauria d’haver sigut ocupat, al seu dia, pel periodisme? 

–El cine sempre ha barrejat art i realitat. Té el poder de ser un mirall i de reflectir la vida. Mentrestant, el nou periodisme ha perdut el nord. El protagonista de Money monster [George Clooney] és banal i egocèntric. És un showman que ha perdut les seves arrels i la seva identitat com a periodista. Només li interessa tenir més i més audiència.

–Fins que un ciutadà normal pren mesures desesperades. ¿El capitalisme ferotge ha acabat devorant la gent? 

–El personatge a qui dóna vida Clooney no és una crítica al capitalisme. Jo segueixo creient en el capitalisme, però el que ha passat és que s’ha desviat del seu objectiu. La intenció del capitalisme és ajudar les persones. És el que permet que algú pugui muntar el seu propi negoci o demanar un crèdit perquè els seus fills vagin a la universitat. D’això es tracta el capitalisme i no perquè els multimilionaris tinguin beneficis indecents per assegurar la vida de 20 generacions de descendents. Però, vaja, jo no em dedico a la política. I aquesta pel·lícula tampoc. No sóc portaveu de cap causa. El que m’agrada és el cine i deixar que siguin els personatges els que parlin. Que cada espectador tregui les seves pròpies conclusions.

–El personatge de Clooney està recolzat per la productora del programa, a qui dóna vida Julia Roberts. Quines dues estrelles. 

–Ha sigut una sort treballar amb tots dos. Comparteixen pocs plans perquè gairebé tota la seva relació és mitjançant un receptor auditiu a través del qual la productora dóna instruccions al presentador sobre què fer un cop el delinqüent entra armat al plató. Tots dos tenen una química inexplicable que fa que estiguin units malgrat la distància.

–Clooney es marca un ball molt divertit al començar el programa. Com a directora, ¿li va ordenar que fos pallasset? 

–No, se li va acudir a ell. Es va deixar anar. Això ajuda a conèixer el seu personatge, un paio que surt al plató envoltat de ballarines. Tot per vendre el seu producte. Sabia on es ficava. No té problemes a burlar-se de si mateix. És molt valent. El que li va interessar del projecte va ser, precisament, l’evolució d’un home que comença com a superficial i es converteix en un ésser humà.

–Vostè, com a actriu, ha treballat amb molts i grans directors. ¿Qui l’ha influït més?

–Ui, no ho sé. A veure, a David Fincher li dec tot el que he après tècnicament. A més em va ensenyar a seguir el meu instint. De Robert Zemeckis també en vaig aprendre molt. I de Neil Jordan en vaig heretar l’obsessió de fer cine des de les entranyes. En les meves tres primeres pel·lícules com a directora [El petit Tate, A casa per vacances i El castor] vaig narrar les meves obsessions. En aquesta quarta miro de respondre a una pregunta: ¿és possible avui dia realitzar una pel·lícula de qualitat, que et faci pensar i que, al mateix temps, sigui molt comercial i per a tots els públics? ¿És possible que jo sigui reconeguda com a artista i no només per ser l’amiga dels meus amics?

Notícies relacionades

'Money monster': la televisió i la borsa

L'artista que volia ser compresa

–L’actriu Ellen Page [Juno] es lamentava recentment del fet que des que va fer pública la seva homosexualitat li surten menys papers. ¿Creu que això és cert? 

–Ni idea. Fa 50 anys que treballo en cine i sempre ha sigut difícil trobar un bon paper, fins i tot per als animals. Ara, a més, vivim el pitjor moment, perquè els estudis tenen terror al risc. El que s’estila són les franquícies i els superherois, i aquest no és un terreny en el qual puguin florir conceptes com la diversitat i les dones. Realment, els personatges més arriscats els estem veient ara a la televisió de pagament. Però crec que amb Money monster hem fet un producte atractiu, un thriller de ritme trepidant que, al mateix temps, et fa pensar. Un film comercial i intel·lectual. Vull pensar que això és possible.