Un macrofestival habitable

El Cruïlla Barcelona 2016 va tancar ahir les portes amb una pila d’activitats familiars i els directes d’Elefantes i Calexico, que van posar el colofó a l’edició més concorreguda de la cita estiuenca del parc del Fòrum fins avui. Aquest presumeix de ser un festival còmode i atent a les necessitats del visitant, i el cert és que, salvant l’actuació d’algun cap de cartell, no es van produir grans aglomeracions; era fàcil arribar fins a les primeres files i fins i tot quedar-s’hi una estona sense rebre ni un sola trepitjada. Sense cues per anar al lavabo ni llargues esperes per comprar un refresc. Dissabte van visitar el festival 19.000 persones, una mica menys que les 22.000 de divendres; però ni tan sols el primer dia hi va haver una gran sensació de col·lapse humà. Si se segueix limitant l’aforament a les 25.000 persones, es consolidarà com un estrany cas de macrofestival habitable.

Per la seva comoditat i esperit obert i festiu, el Cruïlla sembla una bona oportunitat perquè els pares puguin mostrar a la descendència més jove els encants de la música en directe. O al revés: potser són els nens els que redescobreixen la música als pares. En el concert de Robert Plant, un xaval d’uns 7 anys (amb la samarreta de Pink Floyd) estava tan fascinat pel que succeïa allà a sobre que es va escórrer entre la gent cap a la primera fila i el pare el va perseguir i va veure allà gairebé tota l’actuació.

BUSCANT L’OMBRA / En les primeres hores de la segona jornada, el lloc més buscat no era la primera fila dels escenaris, sinó qualsevol esgarrinxada d’ombra. A Xoel López, compositor pop abans més conegut com a Deluxe, li va tocar dissabte estrenar l’escenari Time Out de cara al sol, però no va semblar que l’afectés gaire i va atacar peces de la seva collita recent amb menys desmai que resolució. Poc després, a l’escenari StubHub, Snarky Puppy desplegaven davant un públic considerable el seu jazz-funk treballat ja durant 12 anys, que pot abraçar la precisió ballable (White cap) o la laxitud d’una jam session (Grown folks). A l’altre extrem del mapa, el raper brasiler Emicida va protagonitzar un set amb discjòquei, guitarra i bateria que segurament li va fer guanyar molts fans nous. 

 

Tim Booth, líder de la banda pop James, amb auge a principis dels anys 90, hi va anar amb ganes de repartir amor. El sacerdot hippy de Manchester va començar lloant el Barça i Gaudí i a la segona cançó ja estava fent crowd surfing. Es respirava nostàlgia dels 90, igual que uns esglaons més avall amb els clàssics del pop-rock granadí 091 i l’arrencada portentosa marcada pels repertoris d’El baile de la desesperación (1991) i Tormentas imaginarias (1993). 

Brittany Howard, cantant i guitarrista de la banda blues-soul Alabama Shakes, actua en un gran festival de la mateixa manera que ho faria en un petit club: treu força quan ho ha de fer però no té cap problema per fer servir el silenci i la tensió. Va entrar en erupció ocasionalment però també va defensar la subtilesa. Va mostrar el poder del seu crit a Gimme all your love, però va recordar la importància de l’espai negatiu a On your way, abans d’encarar una recta final guanyadora amb extra de funk (Don’t wanna fight, la flotant Gemini). Una cosa extraordinari des del principi fins al final. 

Notícies relacionades

Cruïlla Festival, mirall de diversitat

Bunbury, les mutacions d'un veterà

La banda de (sí) Alabama l’hi va posar cru al mateix Robert Plant. Però el veterà músic anglès tenia gran part del públic guanyat per endavant (molta samarreta del seu antic grup Led Zeppelin), i el que no, se’l va guanyar ràpidament amb simpatia (un «¿què tal, amics?» en un castellà impol·lut) i amb cançons: el clàssic The lemon song, la més nova però encantadora Rainbow… Va demostrar menys nostàlgia que ànsia de revival: Black dog (de Led Zeppelin) va viatjar del rock a un frenesí afrocelta liderat pel nyanyeru (violí d’una sola corda) del griot gambià Juldeh Camara. Whole lotta love va sonar més directa, però Rock and roll va adquirir algun tret d’electrònica industrial.

DE MUGURUZA A LOVE OF LESBIAN / També es va reunir molta gent per poder veure Fermín Muguruza recuperar cançons clau de la seva trajectòria musical amb so de Nova Orleans. Més que ben envoltat per la seva New Orleans Basque Orkestra, va treure nova sang a clàssics propis (com Sarri, sarri de Kortatu) i de Kermit Ruffins i Rage Against The Machine, entre algunes reivindicacions pro-Palestina i anti-CIE. Menys polítics que poètics, Love Of Lesbian van sacsejar els seus hits de festival gairebé com a colofó d’una segona jornada completada per Skunk Anansie, la gran rapera xilena Ana Tijoux i el balcànic electrònic Shantel.