Els poetes (morts) de la Barcelona llibertària

Feia molts anys, més de tres dècades, que el poeta David Castillo conservava a casa caixes amb fanzins, revistes i llibres de segells alternatius com una forma de no desprendre’s d’un dels moments més intensos de la seva vida: la seva adolescència àcrata i contracultural a la Barcelona dels anys 70. Una època carregada de rebel·lia i promeses que va venir i se’n va anar en pocs anys gairebé sense deixar rastre. Recentment, li van demanar a Castillo un recital poètic sobre William Burroughs i ell va respondre que l’autor nord-americà estava bé, però que ell havia conegut autèntics beatniks, poetes que en la majoria dels casos no presumien de ser-ho, que solien cultivar també la música i el dibuix, i que es van impulsar gràcies a l’anarquisme i les drogues pel costat més bèstia de la vida, que dirien tant Lou Reed com Albert Pla.

I la constatació estava precisament en aquelles velles caixes, verdaderes càpsules del temps de les quals ara neix un llibre, 'Poesia Contracultura Barcelona', publicat per l’ajuntament de la ciutat, en què Castillo i Marc Valls han exercit d’antòlegs. En 398 pàgines es reuneixen aquí textos de 18 poetes nascuts entre el 1946 i el 1967, i el més trist és que, igual que a la pel·lícula, avui tots estan morts. Dels 18 escollits, una dotzena van estar vinculats a l’heroïna; sis van caure directament a causa d’ella entre els anys 80 i els 90 i més tard la malaltia o la voluntat se’n va endur la resta. «Cap es va apuntar al paper de víctima –precisa no obstant Castillo–, la droga no va ser  l’origen de les seves desgràcies, sinó un pal·liatiu davant l’angoixa».

UNA QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA

Quan bona part d’aquella història s’ha anat recuperant gràcies a llibres com 'Los 70 a destajo' de Pepe Ribas (que ha anunciat la seva intenció de tornar a reeditar la revista 'Ajoblanco') i les memòries de Nazario, tornar el protagonisme als habitants d’aquell moment d’eufòria, ràbia i posterior desencant era una qüestió de justícia. El llibre, construït a manera de fanzín de l’època, no solament inclou poemes, sinó també obra gràfica, nombroses fotografies i textos de companys de viatge amb molt més predicament com Enric Casasses, Jesús Lizano, Narcís Comadira i Joan Vinuesa.

La llista dels noms inclosos ocuparia mig article. Però val la pena aturar-se en uns quants.  El primer de marxar va ser el suïcida Zane Speer, pseudònim de Carlos Mesenburger, membre de la banda Los Psicópatas del Norte, «una barreja explosiva de temperament i una gran sensibilitat», en paraules del seu amic Valls. Un altre músic que també es va apartar per pròpia mà va ser Jaume Cuadreny, autor de cançons raríssimes i artista inclassificable.

El saxofonista Jordi Carbó va arribar a compartir escenari amb Nico a la Floresta, on la diva de la Velvet Underground es va recloure un cert temps abans de fugir a Eivissa. «Sóc jonqui i moriré jonqui», confessava en un text impagable que funciona com a punt de partida en el llibre i en què precisava que quan va aparèixer la sida «ja feia temps que havien acabat amb nosaltres».

No un sinó dos germans de Pasqual Maragall figuren a la selecció. El seriós i callat Pau Maragall, àlies Pau Malvido («una baula entre la cultura llibertària i el punk londinenc», en paraules de Castillo), va deixar escrit, a més de la seva poesia, tot un manifest generacional, Nosotros los malditos, publicat originalment a la revista 'Star' i que potser Anagrama hauria de reeditar. En un article publicat a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA el 1994, el seu amic Pau Riba clamava en ocasió de la seva mort: «¿Quan vas començar a morir? Juraria que va ser el mateix dia que algú va tenir la bruta idea d’utilitzar-te contra el teu germà l’alcalde». La seva germana Mònica, menys inèdita i exhibicionista que la resta però molt més oculta, també és l’única dona que figura a l’antologia. 

AMB ROBERTO BOLAÑO

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

N’hi va haver que van passar per la presó, com Pepe Sales, que als 20 anys va compartir penalitats amb Salvador Puig Antich. O l’argentí Raúl Núñez (sí, l’autor de Sinatra i La rossa del bar, que van tenir adaptació cinematogràfica), un sòsies de Charles Bukowski que a poc que et descuidessis intentava vendre’t els seus llibres per la Rambla. I gent, en fi, actualment molt més coneguda, com Roberto Bolaño (amb fama avui estratosfèrica, però llavors un desconegut infrarealista) i Xavier Sabater, impulsor de la polipoesia. Però també Pere Marcilla, Jordi Pope, Piru Cirugeda, Leo Segura, J. Daniel Vidal, Carlos Iguana (l’autor més jove, seguidor incondicional del maleït Leopoldo María Panero), Sebastià Roure i Genís Cano, jutge i part d’aquella època gràcies als seus imprescindibles llibres 'Poètica de la contracultura' i 'A imatge de la contracultura'.

«¿Qui són aquests poetes tan bons?», es pregunta Castillo al pròleg de Poesia Contracultura Barcelona. El llibre aporta material suficient perquè cada lector hi doni la seva pròpia resposta. No es tracta d’establir una nova generació. Gairebé tots es coneixien, alguns van ser amics. Queden reunits aquí com a habitants d’un moment perillós i fugaç. Irrepetible.