Oskar Santos: "Molts pares de la meva generació tenen la síndrome Peter Pan"

Óskar Santos (Bilbao, 1972) va aprendre a fer cine a la Universitat Complutense de Madrid, però no a classe, sinó a la cafeteria, on va compartir hores i hores de campanes amb Alejandro Amenábar i Mateo Gil. Després de debutar amb el thriller El mal ajeno (2010), es va posar al capdavant de Zipi y Zape y el club de la bala (2013). Va fugir del costumisme i va parir una pel·lícula d’aventures i acció que destil·lava l’esperit d’Els Goonies i E. T., l’extraterrestre, uns títols gravats amb foc en l’imaginari de la seva generació. El film va sortir rodó i taquiller. Així que es va posar en marxa una segona entrega amb el mateix esperit, Zipi y Zape y la isla del Capitán, que s’estrena a les sales divendres que ve, 29 de juliol.

Amb ressons de Retorn al futur, Peter Pan i 20.000 llegües de viatge submarí, el film és una trepidant història dedicada als xavals i a la vegada un preciós cant a la paternitat. Produïda per MOD, Zeta Cinema, Atresmedia i Kowalski, la història comença quan, després d’una nova mala passada, els bessons creats per José Escobar arriben a un misteriós palauet on només hi ha nens. La propietària de la casa és la senyoreta Pam, interpretada per una excel·lent Elena Anaya. ¿És or tot el que lluu en aquella llar?

–Quin cant a la paternitat li ha sortit amb aquesta pel·lícula. 

–Jo no sóc pare, però he sigut fill. Jorge Lara, el meu coguionista, sí que té fills. El conflicte generacional era un assumpte que ens va quedar penjat en la primera entrega i l’hem volgut explotar ara. Tinc amics que des que són pares només es queixen de com són de trapelles els nens. Em sembla al·lucinant perquè als pares se’ls esborra la memòria i estan convençuts que ells, de petits, eren molt obedients i formals. I li puc assegurar que no ho eren. Però és el cicle de la vida. És inevitable. Quan ets petit veus els adults i dius que mai seràs com ells, que tu seràs un tio fantàstic. Però el cert és que al final d’aquest viatge et converteixes en allò que tant has odiat de la teva mare i el teu pare.

–Zipi i Zape comparteixen ara l’aventura amb els seus propis pares gràcies a un guió que té molt de Retorn al futur. 

–Em torna boig aquesta pel·lícula. També Indiana Jones i E. T. El que hem intentat és rescatar l’esperit d’aquests títols perquè tenen alguna cosa especial que, tret d’alguna excepció de Pixar, ja no trobo al cine: identificació i empatia. Els superherois són gent que té poders extraordinaris, però a mi el que m’interessa és la gent terriblement ordinària, encara que faci grans coses. Indiana Jones, per exemple, és un personatge que es queixa sempre, és faldiller i té mala llet. És imperfecte, i per això et pots identificar amb ell. 

–La pel·lícula és deutora també del capità Nemo, Sherlock Holmes i Peter Pan. 

–Quan ens vam posar a escriure-la teníem tres idees. La primera, el conflicte generacional. La segona, el malvat. En aquella època m’havia rellegit Peter Pan, no hi ha ningú que odiï més els adults que ell. Es tracta d’un personatge –compte, el de la literatura, no el de Disney– molt fosc. Esborra la memòria dels nens. I aquesta és la idea que vam agafar. La tercera va ser afegir a Per Pan un cúmul d’històries d’altres autors com Jules Verne, Arthur Conan Doyle i Robert Louis Stevenson. Quan vam acabar el rodatge de la primera pel·lícula, als nens els vaig regalar llibres de tots ells, precisament.

–Novel·les que vostè va devorar quan era un xaval. ¿Qui li va inculcar aquest amor per la lectura? 

–El meu pare treballava en un restaurant i no tenia gaire temps lliure, però sempre em portava adaptacions per a nens de llibres com aquells. Amb només 6 anys, ja me’ls havia llegit tots.

–Igual que amb la primera entrega, vostè només es queda amb l’essència rebel dels bessons creats per Escobar. Res més. 

–Això diuen els fidels d’Escobar. Però les crítiques s’han d’acceptar. ¿Es podria haver fet una adaptació fidel del tebeo? Sí. ¿Té sentit? No. Almenys, per mi. Durant 40 anys, Escobar quasi no va evolucionar. Ni tan sols en el dibuix. No ho va necessitar per ser un èxit. Ibáñez, no obstant, sí que va evolucionar. S’ha de respectar el que va fer Escobar. Però jo prenc una decisió: agafo els personatges, no el costumisme, i me’ls emporto al meu terreny, que són els anys 80.

–¿S’ha de ser una mica Peter Pan per fer una pel·lícula com Zipi y Zape?

–No ho sé. La síndrome de Peter Pan la té molta gent de la meva generació. I molts d’ells són pares. Si ho controles, crec que està bé. En el meu cas concret, com que no tinc fills, sempre em diuen que eludeixo responsabilitats. No ho sé, m’agrada mirar enrere, però no crec que la infància hagi sigut la millor època de la meva vida. Va ser meravellosa i ha de ser meravellosa. Hauria de ser obligatòriament meravellosa per a tots els nens. Però la vida s’ha de disfrutar en cada etapa.

–La primera entrega se centrava més  en l’aventura. En aquesta també hi ha molta aventura, però hi ha un viatge emocional dels bessons. 

–Sí, perquè els xavals s’adonen que no sempre tenen la raó. Ni ells ni els seus pares. Però no vull fer pel·lícules ni amb missatge ni amb doctrina. Hi ha un tema a tractar, així que s’exposa i que cada espectador en tregui conclusions. Això és el que ha de ser el cinema, no dir-te el que has de pensar.

Notícies relacionades

L'assalt del cinema espanyol

Furious Monkey House, rock precoç per a Zipi i Zape

–¿Què és el més bonic que li han dit de Zipi y Zape y el club de la bala, l’anterior pel·lícula? 

–Moltes coses. Moltes. Però recordo sobretot un nen de 4 anys que, després d’una projecció a Sundance, va baixar les escales, em va donar la mà i em va dir: «Gràcies». Res més [s’emociona].