Ester Rada: "Les barreges són normals en la música d'Israel"

La veu carnosa d’aquesta cantant israeliana va deixar empremta, la tardor passada, a la sala Jamboree i a la Fira Mediterrània, de Manresa, amb la seva barreja de ritmes soul i funk, arrels afro, metalls jazzístics i gestos d’avantguarda. Ester Rada torna com un dels atreviments del Mas i Mas Festival, avui (20.00 hores) al Born Centre Cultural.

–És israeliana de pares etíops. 

–Sí, ells es van establir a Israel un any abans que jo naixés. Tot el que conec és Israel i la meva primera llengua és l’hebreu. No obstant, vaig créixer en un ambient en què es parlava amhàric i la música i el menjar eren ­etíops.

–¿Amhàric? 

–Una llengua semítica, com l’hebreu. Algunes paraules són semblants, tot i que s’escriu amb un alfabet propi. Fins als 6 anys parlava i pensava en amhàric, però en aquella època la meva mare va passar a parlar-me en hebreu.

–Però en la seva carrera musical ha elegit l’anglès. 

–Sí, perquè d’adolescent em vaig fixar en les dives, les cantants...

–¿Veus modernes com Lauryn Hill o Erikah Badu? 

–Sí, o del passat, com Nina Simone, a qui vaig dedicar l’EP I wish. Quan era petita, a la televisió israeliana no sortien cantants negres, models en què fixar-me en la música, i em vaig fixar en aquelles cantants de fora, que em transmetien llibertat. Vaig descobrir que jo podia ser com elles.

–¿Va començar a cantar a l’exèrcit? 

–Sí. A Israel hi ha servei obligatori: tres anys per als nois, dos per a les noies. Després de superar una audició vaig entrar a la banda de l’exèrcit i vaig participar en una gira per comunitats jueves dels Estats Units. Actuàvem en uniforme.

–De tornada a casa es va convertir en ­actriu. 

–Em van acceptar al Teatre Nacional i em vaig veure treballant en obres dramàtiques, en pel·lícules, en sèries de televisió... El 2012 em vaig dir: prou, ¡el meu fort és la música! I em vaig concentrar a muntar una banda i a compondre les cançons del primer EP.

–¿Va voler que l’herència etíop s’apreciés en la seva música? 

–Sí. Sabia que fer una cosa nova no és possible, que ja està tot inventat. Però crec que cada persona és especial i única.

–Mulatu Astatke, institució etíop del jazz, ¿significa alguna cosa per a vostè?

–El vaig descobrir tard, fa sis anys, quan el vaig veure actuant a Israel. Em va impressionar: em va recordar sabors de la música que havia escoltat a casa, ritmes i melodies en l’escala pentatònica, però amb segell únic.

–¿És aquest el seu propòsit, donar forma a una música innovadora que remeti a una tradició, com es pot deduir del seu primer disc llarg, Ester Rada? 

–No penso gaire en aquests termes. En la música segueixo el meu procés, vaig allà on em porti. En el segon disc, que he acabat de gravar, hi ha menys influència de la música etíop. Té més ritme electrònic i és més minimal. Es titularà Different eyes i sortirà a l’hivern. Ja circula el primer senzill, Cry for me.

Notícies relacionades

Ellis Marsalis, el mestre modest

Maria del Mar Bonet i Martirio uneixen les seves veus al Mas i Mas Festival

–¿Se sent una cantant diferent, potser excèntrica? 

–¡Sóc una mica àlien! (riu) Però Israel, i més encara Tel Aviv, on visc, estan fets d’immigrants: gent d’origen marroquí, iemenita, polonès... De manera que hi ha combinacions de músiques de cada país amb reggae, funk, rock... Les barreges són normals a Israel.