Martirio, la bellesa i l'atreviment

Ja fa 30 anys que Martirio va demostrar que es pot ser rigorós en l’art sense fer la impressió de viure torturat per una insondable angoixa interior. A través d’un personatge que va començar casant ironia postmoderna i respecte a la tradició abans d’embarcar-se en profitoses aventures amb la cançó universal. Diferents però íntimament lligades versions de Martirio que divendres van confluir en el seu aniversari de carrera al Palau de la Música, dins el Mas i Mas Festival.

Nit de mirada llarga, de reconeixement del camí fet, que va començar amb aquella Martirio que un dia, en complicitat amb Kiko Veneno, va utilitzar la copla per expressar l’estrès de la mestressa de casa (Estoy mala) i per mofar-se del veí vanitós (Madurito interessante), i que més tard va acostar el gènere al jazz. «Quina idea, se’ns va encendre la bombeta», va celebrar, evocant la seva cita amb Chano Domínguez, a Dicen i Eres mi marío, cançó que és com si Quintero, León i Quiroga l’haguessin escrit pensant en ella.

DE LA ‘COPLA’ AL DRAMA / Amb aquesta banda, asseguda al piano de Jesús Lavilla, podia afrontar qualsevol missió, i de la copla-swing vam viatjar a la cançó somiadora, amb fons tràgic, a L’àguila negra, les estrofes en català de la qual Martirio va recórrer de la mà de la primera convidada, Maria del Mar Bonet. Com fa gairebé 20 anys al Sant Jordi, van compartir unes cançons populars bessones, la mallorquina La mort de na Margalida i l’andalusa, «la seva mare», va apuntar Bonet, Trigales verdes.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Raúl Rodríguez, que ja ha deixat de ser el fill de Martirio per alçar-se com un creador amb veu pròpia, va ser un altre puntal, alternant la guitarra i el seu exclusiu tres flamenc, company de la brisa de Las palmeras. Poder vocal flamenc, el del paisà de Huelva Arcángel, en uns abassegadors fandangos de Huelva que van conduir després a la lluminosa sevillana-jazz de Tú no te escapes. 

I a ¿Hacia dónde?, de Marta Valdés, va aparèixer Sílvia Pérez Cruz. Punt i a part per al seu delicat, respectuós, diàleg amb la protagonista, en la seva millor versió, enlluernant després sense acaparar a María la portuguesa, de Carlos Cano. «Volen viure, patir fins i tot, amb tu», va fer notar l’empordanesa a Martirio al·ludint a un públic que, rondant ja les dues hores i mitja de recital, es va delectar tornant al principi, a les Sevillanas de los bloques, al Palau sense xandall ni talons, però amb tot l’atreviment amb què un dia va decidir viure la vida sense complexos.