Els Mars del Sud

Els Mars del Sud sempre han gaudit de bon predicament a l’hora de tocar el dos per no tornar. Tenim l’exemple del pintor Paul Gauguin, que va morir a les illes Marqueses el 1903 després de descobrir l’autèntica felicitat. El cantant belga Jacques Brel va elegir les mateixes illes per viure una nova vida a partir de 1973. Va morir cinc anys després a Hiva Oa, i allà està enterrat, no gaire lluny de la tomba de Gauguin.

    Alguna cosa deuen tenir les illes Marqueses per atraure dos genis com aquests. D’entrada, tenen un punt a favor seu: queden lluny, molt lluny, en l’altra punta del món, cosa que les converteix en el lloc ideal per desconnectar. Per arribar allà jo vaig haver de patir 12 hores d’avió des de París fins a Los Angeles, esperar unes hores a l’aeroport i volar després  vuit hores més fins a Papeete, a Tahití. Després de passar una nit allà, intentant recompondre els meus ossos, un petit avió em va portar en tres hores a l’illa de Nuku Hiva, a l’arxipèlag de les Marqueses. Un nou salt aeri, aquesta vegada de només mitja hora, i per fi era a l’illa d’Hiva Oa, el paradís de Gauguin i de Brel.

    ¿Què puc dir d’Hiva Oa? Doncs que és un paradís a la terra, amb boscos de palmeres, plantacions de copra, platges desertes, paisatges de somni, llocs sagrats presidits per 

déus de basalt i una gent encantadora, molt donada a la felicitat i a riure’s de tot.

    S’està bé a Autona, la capital d’Hiva Oa. Recordo que quan queia la nit i se sentien tambors llunyans, Tania, la propietària de la pensió en  què m’allotjava, cridava: «¡Tots al cotxe!». Pujàvem llavors a la seva vella camioneta i no paràvem fins a localitzar la festa. Una vegada allà, a tocar d’una foguera, menjàvem, bevíem i ballàvem mentre les dones ens penjaven corones de flors i els homes ens mostraven els seus treballats tatuatges.

    El cementiri del Calvari, on estan enterrats Gauguin i Brel, és un dels centres de pelegrinatge de l’illa, juntament amb la reproducció de la Casa del Plaer de Gauguin. No gaire lluny, en un memorial dedicat a Brel, s’exposa l’avioneta que el cantant va deixar en herència als illencs. La va llegar, em van explicar, perquè poguessin evacuar els ferits en cas d’urgència, però ells estimaven tant Brel que prefereixen guardar-la en un museu, com si fos un tòtem sagrat.

    És molt fàcil acostumar-se a les Marqueses a una vida en què priva el dolce far niente, el deixar passar el temps sense preocupar-se que el temps està passant.

«El jardí de l’Edèn»

El mite dels Mars del Sud es va iniciar quan el francès Louis de Bougainville, que va fer una volta al món entre 1776 i 1779, va anotar al seu diari que allò era un «jardí de l’Edèn» en què «Venus és la deessa de l’hospitalitat». En la mateixa època,  el capità James Cook també va parlar de Tahití com una illa paradisíaca amb unes dones molt belles i pròdigues en l’amor.

    No és estrany que anys després 

R. L. Stevenson, que va morir a Samoa el 1894, descrivís aquestes illes com paradisos en el seu llibre Als Mars del Sud (1896). A un nivell més pròxim, Manuel Vázquez Montalbán va elegir Los mares del Sur com a títol de la novel·la amb què va guanyar el premi Planeta el 1979. Hi narrava la mort d’un home de negocis de Barcelona que somiava deixar-ho tot i tocar el dos als Mars del Sud.

    El noruec Thor Heyerdhal, que es faria famós el 1947 per l’expedició del rai Kon Tiki, amb què va navegar des de les costes del Perú fins a la Polinèsia, va intentar viure durant un temps a les Marqueses, en concret a l’illa de Fatu Hiva. Josep Maria de Sagarra, que narra a La ruta blava el viatge que hi va fer el 1936, va coincidir amb ell i amb la seva jove esposa Liv a bord del transatlàntic Ramel i els descriu com dos joves una mica tocats del bolet.

    Heyerdhal va narrar a A la recerca del paradís (1938) la seva experiència a l’illa, que no pot dir-se que fos satisfactòria. Va construir amb Liv una cabanya de bambú i va intentar viure al marge de la civilització, lluitant contra els mosquits, les malalties i la ira dels illencs, indignats quan els van descobrir desenterrant cranis dels seus avantpassats. Al final van acabar fugint per cames del paradís somiat.

¿Avorriment?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I és que als Mars del Sud no tot és sempre meravellós. Me’n recordo d’un jove francès que vaig conèixer al bar Make Make, a Hiva Oa. Havia demanat la plaça de professor a l’illa convençut que viuria al paradís, però al cap d’uns mesos es moria de ganes de tornar a París. «Aquestes illes, des de la llunyania, són perfectes –em va confessar– però quan hi vius t’adones que hi fa massa calor, que la gent és molt informal i que són molt avorrides».

    Quan l’hi vaig comentar al meu amic illenc del Make Make, va moure el cap i em va dir molt seriós: «A vegades jo també tinc ganes de tocar el dos d’aquí. Avui, per exemple, se m’han acabat les cerveses i el vaixell que les reposa no arriba fins d’aquí tres dies. ¿Pots imaginar un escenari pitjor?». I va deixar anar una riallada que va retronar per tota l’illa com un ressò de la seva felicitat.