Un perfum de jazz

Fa temps que Diana Krall uneix els seus destins al nostre circuit de festivals de manera que quan no la tenim a Cap Roig és probable que es deixi caure per Peralada. Així ha sigut aquest any, en què la mostra de l'Alt Empordà ha confiat en els seus valors segurs, el seu jazz aromàtic amb vistes a l'etern cançoner americà, per embolcallar de brillantors tènues una nit d'estiu.

Vam veure dissabte la Diana Krall canònica que se serveix dels estàndards del gènere per seduir amb la seva veu càlida, cada cop més arenosa, i les esveltes improvisacions al piano. Una Krall més jazzística que en l'últim disc, Wall­flower, que és més pop que res més amb els coquetejos amb Bob Dylan, Randy Newman i Crowded House. Si bé la seva anterior obra, Glad rag doll, va donar peu a recitals associats a un concepte, el jazz dels anys 20 i 30, aquest cop el guió torna a ser lliure, fins al punt que Krall va ignorar gairebé del tot les cançons que va gravar fa tan sols un any.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La primera peça, Just found out about love, del repertori de Dinah Washington, va imposar un dinàmic swing que va servir com a llançadora del grup, un trio al qual Krall va donar abundant joc, en particular al guitarrista, Anthony Wilson. L'estrella va prendre després la paraula per celebrar trobar-se en un «lloc bonic» i en «una nit bonica» i fer saber la seva intenció de «donar un munt d'amor» a través de la música. «¡Aquesta és la meva feina!», va assegurar abans de submergir-se en el seu oceà d'estàndards americans: d'All or nothing at all a Let's fall in love, títols que enfonsen arrels en els cançoners de gegants com Frank Sinatra i Ella Fitzgerald i que ella va portar a un territori anímicament lleuger, d'una emotivitat més passatgera que tràgica, plataforma d'improvisacions de pulcres contorns tècnics. Krall no ha arribat a desenvolupar-se com a compositora (després de l'estrena, en tàndem amb el seu marit, Elvis Costello, el 2004 amb The girl in the other room) i els seus recitals rendeixen honors a les llegendes del ram: el Nat King Cole a You call it madness o Irving Berlin, al qual va citar en tres ocasions. A Let's face the music and dance, How deep is the ocean i Cheek to cheek.

Cita a Joni Mitchell

No hi va haver aquest cop incursions en temaris tortuosos, com el Temptation de Tom Waits, tot i que sí que va caure una peça contemporània, A case of you, de Joni Mitchell (única cita a la collita de Wallflower), en què Krall, sola al piano, va brindar un substanciós registre desemparat, potser sentint nostàlgia de la seva terra canadenca. En contrast, el swing de Deed I do, molt accelerat en Just you, just me, donant peu a improvisacions a quatre bandes. En els compassos finals, la teatral Boulevard of broken dreams i la bonica i lleugera Just like a butterfly that's caught in the rain, estrofes de melancolia i romanticisme banyant suaument la grada de Peralada.