Tornar a començar a Austràlia

Ser als antípodes ajuda. I també que hi hagi cangurs, coales, ornitorincs i altres animals estranys. Austràlia és, en definitiva, un bon lloc per iniciar una nova vida. Com que és gran com Europa, té l’avantatge addicional que pots triar entre diferents paisatges i climes: dels boscos freds de Tasmània a les selves tropicals de Queensland, passant per la bella badia de Sydney i la duresa de l’Outback, el gran desert de terra vermella.

Austràlia és un país habitat per només 23 milions de persones (¡i 40 milions de cangurs!) que funciona amb una mentalitat a mig camí entre Anglaterra i els Estats Units. Circulen per l’esquerra, però compten en quilòmetres, la moneda és el dòlar australià, però els encanta el criquet, tenen ranxos estil Far West, però se citen al pub per beure cervesa.

 «Aquest és un país de pioners, com Amèrica –em va explicar el Víctor, un català que hi va emigrar ja fa anys–, però l’avantatge és que aquí no regeix la moralitat ianqui de tot pel treball. Aquí treballem justet i sabem disfrutar de la vida. A més, aquí no hi ha classes socials i ningú et pregunta què feies abans de venir aquí».

Si no t’ho pregunten potser és perquè els primers pobladors d’Aus-tràlia eren convictes. La primera flota, amb 775, va arribar de la Gran Bretanya el 1788, i en van seguir moltes més, fins a arribar als 160.000 enviats a aquesta terra llunyana per buidar les abarrotades presons angleses. La conseqüència és que avui a Austràlia ningú s’atreveix a burxar en l’arbre genealògic.

Després dels convictes va venir la febre de l’or, a partir del 1851. Llavors hi van arribar molts xinesos, tot i que a partir del 1901 la Immigration Restriction Act va fixar la política de White Australia. Només admetien europeus, almenys fins al 1973, quan el Govern va acceptar refugiats del Vietnam.

Per explorar els encants que ofereix la gran illa, és bo començar per Sydney, una ciutat de quatre milions d’habitants que en un 80% viuen en cases amb jardí. La badia, l’edifici de l’Òpera i les pròximes platges de Manly i Bondi juguen a favor d’aquesta ciutat de postal.

Bondi és el paradís de surfistes, però també és la primera advertència que la naturalesa a Austràlia no sempre és amable. Les reixes submergides que impedeixen l’arribada de taurons i les piscines excavades a la roca (per poder banyar-se lluny dels forts corrents) són un avís. En altres parts del país encara és pitjor, ja que hi ha cocodrils, meduses assassines i serps verinoses, tal com pregonava Cocodril Dundee.

Les estadístiques diuen que entre el 1945 i el 1990, quan les autoritats van obrir la possibilitat d’immigrar a tots els europeus, van arribar a Austràlia cinc milions de persones, amb especial presència de britànics, irlandesos, italians i grecs. «El que té de bo això és que, aquí, la segona generació ja se sent australiana», m’explicava el meu amic Víctor.

Ho vaig poder comprovar a l'Spanish Club de Sydney, fundat el 1962 en un cèntric edifici de vuit plantes. “Els joves ja no vénen”, em va confessar un antic soci. “Només quedem els vells”. El club se'ls feia cada vegada més gran, fins que el novembre de 2013, carregats de deutes, no van tenir més remei que vendre la seu i traslladar-se a un local més discret.

El 1958, gràcies a un acord entre els governs d’Austràlia i Espanya, es va muntar l’operació Cangur, que va atraure 18.000 espanyols. A Espanya hi havia misèria i atur, mentre que a Austràlia hi havia feina. Després va venir l’operació Petra, que va reclutar dones perquè poguessin casar-se amb aquells espanyols.

Molts es van col·locar en la construcció, a les mines o a les plantacions de canya de sucre de Queensland. I allà segueixen com feliços jubilats. «Nosaltres sospiràvem per tornar, però no era fàcil fer-ho», m’explicava el Carmelo, un gallec nostàlgic. «Espanya quedava cada vegada més lluny i els nostres fills ja són australians».

Un amic que pensa emigrar a Austràlia per iniciar una nova vida em va demanar fa uns dies que li recomanés un lloc lluny de tot. El pobre surt d’una dura crisi i suposo que vol posar-se a prova. Quan va descartar Sydney i Melbourne, li vaig parlar de Broken Hill, advertint-lo que és una ciutat minera de l’Outback amb escassos encants. Perquè desistís li vaig deixar una còpia de 'Priscilla, reina del desert'.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’endemà em va trucar entusiasmat. «És just el que necessito», em va dir sorprenent-me. Jo li vaig explicar que quan hi vaig ser m’angoixava pensar que el següent tren cap a Sydney encara trigaria cinc dies a sortir. Al segon dia ja estava fart del desert. Però no hi va haver manera. Al meu amic li va encantar la pel·lícula i va argumentar que quan se senti al cul del món sempre podrà anar al pub del Palace, aquell antic hotel que surt a Priscilla on un pintor nostàlgic va pintar a les parets escenes amb rius i cascades perquè els clients oblidessin que eren al desert. Per rematar-ho, va pintar al sostre una reproducció de la Venus de Botticelli, potser per oblidar que Europa també queda molt, molt lluny.

I demà: El rei de la Patagònia