Per les muntanyes del Kirguizistan

Posats a perdre’s, tocar el dos al Kirguizistan és com a mínim original. No és com Austràlia o la Patagònia, que gairebé tothom sap situar en un mapa. En aquest cas es tracta d’un d’aquells països acabats en -stan que se sap que són per l’Àsia Central, però pocs saben dir exactament on. I, no obstant, el Kirguizistan és un país preciós, sempre que es valorin la muntanya, l’estepa i els llacs d’altura.

    El 94% del Kirguizistan està per sobre dels mil metres, i el 40%, per sobre dels 3.000. Aquesta és la causa  que al viatjar pel país tinguis la sensació que et passes el dia pujant i baixant muntanyes. L’exercici val la pena, ja que de sobte apareix l’estepa infinita, amb una manada de iacs o cavalls salvatges que et fan comprendre que has anat a parar al costat més salvatge de l’Àsia.

    Durant molts anys, el Kirguizistan va formar part de l’URSS. Es nota quan veus les nombroses estàtues de Lenin que hi ha pel país. Per una altra part, quan vaig viatjar fins allà em va sorprendre que, encara que el meu destí era Bixkek, a l’etiqueta del meu equipatge hi posessin les lletres FRU. «En els temps de l’URSS, Bixkek es deia Frunze, en honor d’un militar rus de la primera guerra mundial», em va explicar una hostessa. «El 1991 va recuperar el nom de Bixkek, però les aerolínies encara no ho saben».

Lenin, encara una atracció

L’antic Museu Lenin segueix sent una de les principals atraccions de la capital. Ara es diu Museu Històric de l’Estat, però s’hi segueix mostrant la vida de Lenin, amb estàtues, fotos d’època i una il·luminació escassa. L’última planta està dedicada als nòmades del Kirguizistan, amb especial atenció a Manas, l’heroi d’un antic poema èpic, i a la iurta, tenda convertida en símbol dels kirguís.

    Quan parles amb la gent del país, que sovint porten al cap una original gorra de llana amb aspecte de llum, no semblen estar gaire segurs que la independència fos una bona opció. Ells, diuen, ja estaven bé a l’URSS i, per una altra part, les seves tribus nòmades no tenien consciència de país.

    Per conèixer el Kirguizistan, no obstant, s’ha d’anar més enllà de la capital. S’han de recórrer pistes de muntanya per arribar als llacs Song Kyl o Issyk Kul, situats per sobre dels 2.000 metres. El segon, que segueix el Titicaca com a llac d’altura més gran del món, impressiona per la seva extensió i per les Muntanyes Celestials (Tian Shan), l’alta barrera que separa el Kirguizistan de la Xina.

    En els temps de l’URSS, als russos els encantava anar de vacances a Issyk Kul, un llac que compta amb hotels, platges i balnearis decadents, en ocasions amb aspecte de sanatoris per a dissidents, en què l’abandonament és norma, l’òxid treu el cap  per les esquerdes escrostonades de les banyeres i la higiene brilla per la seva absència.

    Entre els famosos que passaven temporades a Issyk Kul hi ha Iuri Gagarin, primer cosmonauta que va viatjar a l’espai exterior, el 1961. Era un heroi molt estimat a l’URSS que va morir el 1968, quan el seu caça es va estavellar a prop de Moscou, en un accident envoltat d’incògnites. Quan va tornar del seu vol triomfal, Gagarin se’n va anar de vacances a les muntanyes que envolten el llac Issuk Kul, un paisatge que li encantava per la sensació d’immensitat. A la seva vall preferida, a Barskun, s’aixeca avui un original monument al mític cosmonauta.

El primer gran explorador

Abans que Gagarin, hi va haver un altre heroi rus al qual li encantaven les muntanyes del Kirguizistan: Nikolai Przewalski, el primer gran explorador de l’Àsia Central. Nascut el 1839, va protagonitzar quatre grans expedicions per les estepes i els deserts de l’Àsia, amb l’objectiu de traçar els mapes d’una terra inexplorada i d’arribar a Lhasa, la capital del Tibet.

    Przewalski, de qui es deia que viatjava «amb una carrabina en una mà i un fuet a l’altra», va aconseguir molts èxits i honors, però mai va aconseguir arribar a Lhasa. Per cert, deien d’ell que era pare de Stalin, ja que vivia a Geòrgia nou mesos abans del naixement del dictador i va tenir un afer amb la mare d’aquest. La seva semblança i els seus bigotis avalen la hipòtesi.

    El gran Przewalski va travessar el temible desert del Taklamakan, a la Xina actual, va donar nom a un cavall salvatge i es va convertir en un heroi llegendari que va morir per culpa del tifus a prop del llac Izzyk Kul el 1888, als 49 anys.

    Quan va morir, el tsar va decretar que la ciutat de Karakul, a la riba del llac, passés a anomenar-se Prewalski. I així es va fer, encara que el 1991 va recuperar el nom original. Davant  del llac s’aixeca avui un monument a l’explorador, coronat per una àguila de bronze, i un museu que repassa la biografia i els èxits d’aquest gran personatge poc conegut a Occident.

    Just a l’entrada del museu, un gran mural mostra les diferents expedicions de Przewalski. Els itineraris pintats de vermell, al costat dels camells bactrians que il·lustren les caravanes, recorden que va ser  gràcies a aquest explorador rus que es van poder traçar mapes d’aquella zona de l’Àsia que era llavors tan sols un immens espai en blanc. 

En episodis anteriors...

1. Els Mars del Sud

2. Tornar a començar a Austràlia

3. El rei de la Patagònia

Notícies relacionades

El rei de la Patagònia

Tornar a començar a Austràlia

I demà:

5. Alaska, l'última frontera