'Escuadrón suicida': heroic postureig

Gairebé tot a 'Escuadrón suicida' és pura aparença. Perquè malgrat els seus forçats intents per mostrar-se irreverent i subversiva, en última instància demostra que és una pel·lícula típica del seu gènere, poblada per herois que salven el món. I perquè el suposat gran al·licient del film –que els seus herois en realitat són uns malvats cruels– es fa malbé una vegada queda clar que aquests paios no són més que uns incompresos que busquen la redempció. I la recerca no és especialment interessant.

En el procés els personatges, és clar, posen. Estan tan ocupats fent-ho que gairebé ni parlen entre si i, com a resultat, passen a sentir-se com germans sense haver tingut ocasió de conèixer-se, o que els coneguem.

Els únics amb una certa entitat, Deadshot, Harley Quinn i Diablo, tenen un sol tret de personalitat cada un. Els altres només hi són per ser útils a la història encara que, entre interminables flashbacks, discursos expositius, frases de diàleg que en el tràiler queden molt bé però que no tenen sentit, il·lustracions musicals dolorosament òbvies (s’ha de tenir morro per fer servir el Sympathy for the Devil en els títols d’obertura), irregulars moments d’humor i pulcres seqüències d’acció, en realitat per a la història no hi ha espai. 

Notícies relacionades

Will Smith: "És el primer cop que faig de dolent de la pel·lícula"

'Escuadrón suicida': superherois dolentots

De fet, no hi passa res de substancial fins al clímax, que, com és de rigor en el blockbuster modern, implica la destrucció d’un enorme feix d’energia al cel.

Que, malgrat tot plegat, al final 'Escuadrón suicida' sigui millor que 'Batman v. Superman: El amanecer de la justícia' potser hauria de servir de consol als responsables de l’Univers Cinematogràfic DC. O, ben pensat, potser no.