Alaska, l'última frontera

AAlaska tothom té una història per explicar. En tenia una, per exemple, Gabriela, la cambrera llatinoamericana que em va atendre a l’únic bar de Glennallen, un poblet enmig del no res: «Aquí només hi pots venir per amor o per ganes d’aventura», em va dir. «Jo hi vaig venir per amor, però la història es va acabar… i ara m’adono que això és molt avorrit, fa molt fred a l’hivern i al súper tot és fins a tres cops més car. Si segueixo aquí és per no estar lluny dels meus fills».

Gabriela no semblava gaire contenta de viure a Alaska, però em vaig trobar amb joves amb mentalitat de pioners que parlaven de la poderosa naturalesa d’aquella terra com si fos del mateix paradís. Al capdavall, Alaska és l’«última frontera», un estat tip de naturalesa on abunden els óssos, alces, caribús i balenes.

Els EUA van comprar Alaska als russos, el 1867, per 7,2 milions de dòlars. La compra va rebre crítiques, però a l’esclatar la febre de l’or, el 1897, va quedar clar que els nord-americans havien fet un bon negoci.

Jack London és l’escriptor que ha sabut descriure més bé Alaska com un estat on l’aventura és possible. Ho va fer en novel·les com The call of the wild, que durant un temps es va traduir malament com La llamada de la selva (¡No hi ha selves a Alaska!; ha de ser La llamada de lo salvaje) o en narracions sobre la febre de l’or.

London va néixer el 1875 a San Francisco i, després d’una infància difícil, va relatar als seus llibres la vida d’aventurer que el va portar el 1897 a buscar or a Alaska. Va viure anys durs a Klondike, on es va encomanar l’escorbut, però va acabar triomfant com a escriptor. El 1910 va comprar un ranxo a Sonoma (Califòrnia) i es va convertir en granger, però l’experiència no va anar bé. Va morir el 1916, als 40 anys. «Em vaig convertir en vagabund», va escriure London, «per la quantitat de vida que hi havia dins meu, per la passió de viatjar que bategava en la meva sang i que no em deixava tranquil».

Això és el mateix que els passa a molts joves d’avui que marxen amb el que porten a sobre a Alaska. El millor exemple el tenim en Christopher McCandless, protagonista del llibre Into the Wild (1996), de John Krakauer, sobre el qual Sean Penn va fer un film el 2007. Christopher era un bon estudiant de família acomodada que un dia va decidir tallar amb tot i es va llançar a la carretera com un vagabund. Va adoptar el nom d’Alex Supertramp i va morir a Alaska el 1992, als 26 anys, en un autobús abandonat al parc nacional de Denali. Estava convençut que havia arribat al paradís, però es va preparar malament. El dur hivern i la falta d’aliments van acabar amb ell.

Naturalesa de risc

A Talkeetna, no gaire lluny d’Anchorage, em vaig trobar amb un jove que semblava mogut pel mateix esperit que Alex Supertramp. Va ser al Fairview Inn, una taverna decorada amb una gran pell d’ós, el cap dissecat d’un impressionant bou mesquer i unes quantes fotos de l’època dels pioners.

Mentre em bevia una Alaskan Beer, el meu veí de barra em va explicar que havia arribat fins allà perquè volia «fondre’s amb la naturalesa». Tant pel seu aspecte com per la seva expressió absent em va recordar Alex Supertramp. O Timothy Treadwell, l’ecologista que volia abraçar-se als óssos que ens mostra la pel·lícula Grizzly man (2005), de Werner Herzog. Timothy tenia tan idealitzada la naturalesa que pensava que els óssos no et feien res si no els provocaves. Va passar 13 estius a Alaska, a prop dels seus animals preferits. El 2003 va acampar amb la seva nòvia al parc nacional de Katmai. No va tornar amb vida: els óssos van acabar amb tots dos.

Per descomptat que no tots els que decideixen iniciar una nova vida a Alaska estan tan il·luminats com Christopher o Timothy. A Fairbanks, per exemple, vaig conèixer Jerry, fill d’un missioner evangèlic que hi havia arribat 50 anys abans. «Alaska és una bona terra per créixer», em va dir. «Tinc molt bons records de quan era nen. La naturalesa era per tot arreu».

Quan li vaig dir que venia de Barcelona, em va comentar: «He llegit alguna cosa sobre les ganes d’independència d’alguns catalans… Penso que a Alaska li aniria bé ser independent. Aquí hi ha massa funcionaris que treballen per al Govern. Passa el mateix que a Grècia».

De Florida al fred

Notícies relacionades

El rei de la Patagònia

Per les muntanyes del Kirguizistan

Més endavant, a Trapper’s Creek, vaig conèixer Renée, una animosa dona que em va explicar  que havien viatjat a Alaska amb el seu marit per celebrar el desè aniversari de casament. «Ens va agradar tant», em va assegurar, «que quan vam perdre la feina a Florida vam decidir tornar aquí per obrir-hi un bed&breakfast». «I no ens en penedim gens», va afegir. «Alaska ens encanta; la naturalesa és única i la gent és molt més amable i solidària que no pas a Florida. Aquí saps que si et passa res tots correran a ajudar-te».

Se la veia feliç al seu bed&breakfast amb vistes a la muntanya Mckinley. Amb la mirada fixa a l’horitzó, em va insistir que Alaska era la terra ideal per començar una nova vida. Se la veia tan convençuda que un dia d’aquests potser em decideixo i toco el dos cap allà. Sobretot per comprovar si és veritat.