Créixer amb Sergio Dalma

Després de treure suc, i or, de la seva vocació italiana en el seu últim cicle de discos, Sergio Dalma desenvolupa ara un perfil més pop i més segle XXI. Les dues facetes, la del baladista enamoradís de veu trencada i l'intèrpret de contorns adults que mira de reüll la música anglosaxona, en elèctric i en acústic, van confluir aquest dissabte en una foto apaïsada en la qual hi va haver espai i temps per a tot. «Serà un concert llarg», va anunciar el cantant de Sabadell al començament del primer dels seus dos recitals al Festival de Cap Roig.

La seva figura del galant romàntic no es consumeix, només va modulant les formes per a gaudi d'un públic fidel, que s'amplia per baix sense insinuar complexos pel consum d'estrofes tan sentimentals. Dues generacions, mares i filles, i un col·lectiu de marits al qual Dalma es va dirigir amb comprensió. «No serà dur, passarà bé», va ironitzar.

Amb volum

Les primeres quatre cançons van procedir de la seva nova obra, titulada succintament Dalma. Aquí hi va haver Eres, amb introducció intensa a l'estil Coldplay, l'àlgida Imaginando i dues peces més recollides, Nada igual a ti i Se empieza nuevamente. De l'empenta pop amb aparell electrònic i guitarres nervioses al mig temps de tamboret i mirada curta. Llàstima que quedés fora del repertori una de les millors del nou disc, Si todo lo que siento se pudiera cantar, que li ha compost Iván Ferreiro.

Més que travessar repertoris, Dalma els va agrupar en grans blocs, i el segon va dirigir la mirada a Itàlia, al cançoner amb el qual, va confessar, es va familiaritzar en la seva infància, a través dels discos del Festival de San Remo que corrien per casa. De Jimmy Fontana (El mundo) al més contemporani Umberto Tozzi (Te amo, Gloria), aquí en potent tàndem amb la corista Alicia Araque, passant per Sandro Giacobbe i El jardín prohibido, un clàssic en què el protagonista, després d'enganyar la seva dona amb la seva millor amiga, li deixa anar: «Lo siento mucho, la vida es así, / no la he inventado yo».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una transició al llenguatge acústic va portar el viatge al «començament de tot» amb Esa chica es mía, el seu primer èxit, de fa 27 anys, cap a peces més modernes, com Si te vas i Déjame olvidarte, aquesta amb estrofes en català. També en la seva llengua materna va cantar Boig per tu, de Sau, primer a veu i piano i finalment a cappella, recolzat pel públic, mentre s'endinsava a la platea buscant el cos a cos amb els seus fans.

Els canvis de bloc, amb cortines electròniques i Dalma fora de l'escena, van ser una mica llargs. El tercer va portar un retorn al mig temps pop amb Mi historia entre tus dedos, un Solo para ti amb suau groove i guitarres endurides, i La vida empieza hoy. Temps de cançons indubtablement populars, italianes (Tú, Yo no te pido la luna) o no, amb el Bailar pegados que va consumar el gran moment d'identificació col·lectiva. El fetitxe del karaoke, una de les cançons més versionades i parodiades dels últims 25 anys, en la seva veu original. Per a gaudi de mares, filles i, potser, algun marit.