The Original Blues Brothers Band, la memòria del ritme

Clàssics com 'Soul man', 'Knock on wood' i 'Everybody needs somebody to love' són els arguments de The Original Blues Brothers Band per sortir de gira any rere any, sobretot en temps d’estiu, i recordar que una música de ball associada a instrumentistes de carn i ossos és possible. «Tocant sense corrector de veu, ni sintetitzadors, ni material pregravat. Pura energia», presumeix un dels seus integrants històrics, el saxofonista Lou Marini, la vigília de l’actuació del grup, avui, al Festival de Peralada.

Marini porta la torxa dels Blues Brothers juntament amb un altre component clàssic, el guitarrista Steve Cropper, que, com a membre de Booker T. & The MG’s, va acompanyar als 60 gegants com Otis Redding, Wilson Pickett i Sam & Dave. Els orígens del tàndem un dia integrat per Dan Aykroyd i el desaparegut John Belushi se si­tuen el 1976, en la banda del programa televisiu 'Saturday night live', en què hi havia Marini, excomponent de Blood, Sweat & Tears.

El fenomen inicial

De l’encreuament d’aquest grup i les RCO All-Stars de Levon Helm, de The Band, va sorgir la base de la formació, que va gravar el seu primer disc, Briefcase full of blues (1978), en directe a Los Angeles, obrint els xous de l’actor Steve Martin. «Ell estava en un pic de popularitat però nosaltres rebíem enormes ovacions cada nit. Recordo Jack Nicholson a les primeres files, mirant-me, traient-se les ulleres de sol i cridant: ‘¡Uau!’. Aquí vaig veure que passava alguna cosa especial», explica el saxofonista. Després va venir la pel·lícula, 'The Blues Brothers' (en castellà, 'Granujas a todo ritmo'). «No va obtenir bones crítiques als EUA però es va convertir en una peça de culte. Me’n vaig adonar quan un dia, en una illa grega, un nen va cridar el meu nom, ‘¡Lou!, ¡Lou!’, com si jo fos una celebritat».

Però els Blues Brothers han sigut sempre, llavors i ara, assenyala Marini, «un treball a temps parcial, un dels millors». En aquells últims anys 70 ell va ser membre de la banda de Frank Zappa, com testifica el clàssic doble Live in New York, amb músics com els Brecker Bro­thers, Eddie Jobson i Terry Bozzio. «Zappa et feia rendir al màxim nivell d’energia. Ens podia fer repetir en ple concert una cançó sencera, com Black page, perquè jo l’havia tocat amb el saxo alt en lloc del soprano, com ell volia», recorda Marini.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ha participat en moltes ses­sions de gravació de grans artistes, des dels Stones, Lou Reed i Aerosmith («com a músic freelance a Nova York et sortien molts encàrrecs i a vegades no sabies ni per a qui eren»), fins, anys després, la carismàtica, desapareguda, cantautora Laura Nyro («hi vaig anar tens perquè el seu primer disc, als 60, m’havia marcat molt, però va estar encantadora, perfecta») i Donald Fagen tant en solitari com amb Steely Dan. «Un home capaç de fer-te gravar fins a 30 o 40 preses. Encara que a tu et semblessin totes iguals i impecables te’n feia gravar una altra», explica Marini, que aquest any ha pres part en una llarga gira amb James Taylor. 

La seva dona és madrilenya i ell xampurreja frases en castellà. D’aquí uns dies actuarà a la sala Galileo Galilei, de Madrid, amb el grup local de blues Red House. No hi ha treva a la seva agenda: treballa en un disc en solitari; un altre del seu fill, el cantant Lou Mari­­ni III,­­ i anuncia per a la tardor un llançament de The Original Blues Bro­thers Band que inclourà peces noves. «Seguim ocupats, sí. Això és un treball que fas amb el cor».