L'adéu de Víctor Mora deixa orfe el Capitán Trueno

Amb la discreció que sempre el va caracteritzar, Víctor Mora (Barcelona, 1931) va marxar sigilosament a mitjans d’agost després de dues llargues dècades d’afeccions que l’escriptor, traductor i guionista català va saber aguantar amb una enteresa admirable (com un jabato, per utilitzar una expressió que sens dubte li era pròxima). Mora deixa una obra narrativa molt estimable però no sempre ben coneguda, perquè la titànica figura de la seva creació més popular, el Capitán Trueno, va projectar, com no podia ser d’una altra manera, una ombra imponent sobre tots els treballs que va emprendre en la seva carrera.

Nascut l’any de la proclamació de la Segona República, Víctor Mora Pujadas va patir un destí paral·lel al d’aquell infortunat projecte polític al qual sempre es va sentir vinculat. Després de la guerra, la família va emprendre el camí de l’exili, però el seu pare va morir als 42 anys en un camp de concentració francès. Això va precipitar el retorn a Espanya («la meva mare i jo vam patir molt i ja de petit vaig començar a odiar el feixisme», confessava fa tres anys en una entrevista que li va fer Anna Abella per a aquest diari) i va forçar el precoç ingrés del jove Víctor al món laboral, en el qual va fer diversos oficis fins que el 1948 va aterrar a l’editorial Bruguera. Allà va fer els primers passos en el món de la historieta.

JUSTÍCIA I LLIBERTAT / A Bruguera va assumir els guions de diverses sèries, com Doctor Niebla, Capitán Kerr (que ell mateix dibuixava) i Al Dany, però la seva gran hora va arribar quan, el 1956, l’editorial li va encarregar que creés un nou personatge per intentar revalidar l’èxit que havia obtingut el fulletó El cachorro, de Juan García Iranzo. Influït per les històries d’El príncipe valiente, de Harold Foster, que havia descobert a l’exili francès, Mora va crear un heroi medieval que, en l’època de la tercera croada, recorre el món buscant causes que li permetin posar la seva espasa al servei de la justícia i la llibertat dels oprimits: El Capitán Trueno.

Va ser Mora mateix qui va proposar com a dibuixant el valencià Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós, el traç fresc i dinàmic del qual li havia causat una grata impressió. Bruguera va donar el sí i la sèrie es va convertir en un fenomen de dimensions colossals (va arribar a 350.000 exemplars de tirada setmanal), tot i les objeccions de la censura franquista a la cohabitació extramatrimonial del capità amb la reina Sigrid (quan el 1982 van aconseguir dormir a la mateixa habitació, fins i tot al Telediario va explicar la notícia) i al model de monarquia parlamentària que el guionista va esbossar per al Regne de Thule, entre altres coses.

No obstant, el fet que el Capitán Trueno fos un croat espanyol que s’encomanava a l’apòstol Santiago cada vegada que llançava els seus atacs va semblar que complaïa de tal manera els censors que van decidir passar per alt el seu paradoxal antimilitarisme, la seva falta de prejudicis i la seva òbvia inclinació pels febles i els desposseïts.

Que Mora firmés els seus guions amb pseudònim també va contribuir a la indulgència del règim. El mateix any del naixement d’El Capitán Trueno, l’escriptor, militant del PSUC, i la seva companya sentimental de tota una vida, Harmonia Rodríguez, secretària de redacció de Bruguera, van ser detinguts i van passar una breu temporada a la presó sota l’acusació de «maçoneria i comunisme». Entre el 1963 i el 1968 van viure exiliats a França.

Notícies relacionades

Víctor Mora, esperit de Capitán Trueno

Llarga vida al Capitán Trueno

TAMBÉ NOVEL·LISTA / A rebuf de l’èxit del Trueno, Mora va repetir la fórmula amb personatges com El Jabato, El Cosaco Verde i El Corsario de Hierro, però també es va aventurar en altres mons, com la sèrie de ciència-ficció Dani Futuro, dibuixada per Carlos Giménez. Paral·lelament va desenvolupar una carrera com a novel·lista, amb títols com Els plàtans de Barcelona (1966), El cafè dels homes tristos (1966, Premi Víctor Català), La pluja morta (1966), París Flash back (1978) i El tramvia blau (1984), entre altres.

El 1997, un any després de patir un vessament cerebral, va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi. La seva salut va empitjorar quan, poc després, va haver de ser intervingut per un càncer de bufeta. Lluny de rendir-se, Mora es va refer i va arribar a bufar les espelmes del 60 aniversari d’aquest heroi justicier que li ha garantit la immortalitat.