El cine espanyol aposta pel 'thriller'

El cine policíac va tenir a Barcelona un important centre de producció durant els anys 50 i 60, amb resultats magnífics: 'Apartado de correos 1001', de Julio Salvador; 'Distrito quinto', de Julio Coll; 'A tiro limpio', de Francisco Pérez-Dolz.... El gènere, després, va donar fruits diversos però aïllats. En els últims anys, el 'thriller' espanyol s’ha tornat a consolidar. I amb un estil personal. No necessita imitar o retre tribut al 'film noir' nord-americà. Posa arrels en una imatgeria pròpia, sense perdre de vista l’actualitat sociopolítica, com va demostrar Enrique Urbizu amb l’estupenda 'No habrá paz para los malvados' (2011).

El 2014 va ser l’any de 'La isla mínima', un relat policíac protagonitzat per dos agents antagònics que han d’aclarir uns assassinats ocorreguts als aiguamolls del riu Guadalquivir. Gran triomfadora dels premis Goya d’aquell any, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez, adjacent amb la primera temporada de la sèrie True detective, va obrir un nou filó que ara ha prolongat el mateix director i un dels dos protagonistes del film, Raúl Arévalo.

ALS GRANS FESTIVALS

Rodríguez, que anteriorment ja havia tret bona nota en el cine policíac amb l’agitada pel·lícula 'Grupo 7' (2012), interpretada per Mario Casas i Antonio de la Torre, barreja ara 'thriller' i política a 'El hombre de las mil caras', una producció de Zeta Cinema que recrea el 'cas Paesa'. 

Arévalo, per la seva part, debuta com a director amb 'Tarde para la ira', protagonitzada per De la Torre. A aquests dos títols se suma 'Que Dios nos perdone', pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen també amb De la Torre. Una nova mirada al gènere en la seva accepció més virulenta i centrada en una altra parella de policies diametralment oposats.

Les tres pel·lícules, excel·lents, demostren a més a més la vigència del cine policíac als grans festivals, fins fa poc temps reticents a programar cine de gènere: 'Tarde para la ira' serà presentada a la Mostra de Venècia i al festival de Toronto, mentre 'El hombre de las mil caras' i 'Que Dios nos perdone' competiran al festival de Sant Sebastià.

    

PERSONALITATS INESTABLES

La cinta 'Que Dios nos perdone' es mou en un registre ben diferent del de l’anterior llargmetratge de Rodrigo Sorogoyen, 'Stockholm' (2013). El film està ambientat en l’estiu madrileny de l’any 2011 i enfronta dos policies atípics, un molt visceral i expedientat per haver pegat a un company (Roberto Álamo, candidat gairebé segur al Goya) i l’altre, introvertit i solitari (De la Torre), amb un assassí en sèrie que viola i mata dones grans. En l’esdevenir hiperrealista del relat és tan interessant la resolució del cas com l’estudi de les dues inestables personalitats que representen els dos policies.

En el seu debut darrere de la càmera, Raúl Arévalo es decanta igualment per un policíac feréstec i inhòspit. Una pacient venjança sobrevola les intenses imatges de 'Tarde para la ira', relat sobre un individu amb passat fosc i un altre que acaba de sortir de la presó en un context de latent tensió.

Francisco Paesa, l’home de les mil cares, encarnat al film de Rodríguez per l’actor Eduard Fernández, és un espia, impostor i trampós, que va enganyar tot un país. Té dues grans marques al seu currículum: va ser artífex d’una important operació policial contra ETA (després va fugir del país al veure’s implicat en un cas d’extorsió relacionat amb el GAL) i va facilitar el rentat dels 1.500 milions de pessetes que l’exdirector de la Guàrdia Civil Luis Roldán havia robat dels fons reservats.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

    

La pel·lícula de Rodríguez se centra en aquest cas en les sigil·loses maniobres que va realitzar l’encara avui dia enigmàtic Paesa per enganyar tothom, comptant amb la col·laboració del seu soci Jesús Camoes, personatge interpretat per José Coronado. Algunes figures eminents del PSOE de l’època no surten ben parades al film.